dimecres, 30 de desembre del 2015

Perill i oportunitats del nou poder

Ben entrat el segle XXI, a les acaballes d'un any en què s'ha incrementat la inestabilitat mundial, sense gaire societats amb nous projectes engrescadors i mentre la desigualtat econòmica segueix creixent arreu, em faig una pregunta en forma de reflexió: què ens cal per anar bastint un món amb més qualitat de vida, sostenible i més solidari?

El primer que em ve al cap és que el nou poder emergent, el "cinquè poder" de la ciutadania activa i organitzada (que dóna nom a aquest blog), no té encara la força suficient per condicionar els resorts dels poders real i canviar el curs de les coses. Hi ha indicis positius -més porositat entre organitzacions i moviments socials, més gent mobilitzada, una queixa cada cop més global,...- però l'statu quo encara és molt potent i la nova política li costa obrir-se pas.

Però el focus de la resistència al canvi potser està en un altre esfera: la distribució de poders. Ja no es tracta del poder executiu (governs), legislatiu (parlaments democràtics) i judicial, ni tan sols d'acompanyar-los del quart poder dels mitjans de comunicació, perquè cada cop és més clar que hi ha un nou poder que ho pot tot, ho contamina tot, ho condiciona tot. El poder de les empreses transnacionals i les grans corporacions econòmiques condicionen governs, promouen guerres, formen lobbies i grups de pressió, compren mitjans de comunicació i conformen un gran magma que es converteix en la raó i la fi de totes les coses.

Perquè res no s'aturi i el Gran poder segueixi manant cal que hi hagi creixement econòmic constant, que no canviïn les regles de joc (i si algun govern s'hi atreveix es contraresta des d'organismes multilaterals), que es compti amb la gent per a votar però que no es tinguin massa en compte ni les seves opinions ni els seus interessos. I, per damunt de tot, que es privatitzin el lucre i els guanys, i es socialitzin les pèrdues entre tots.

Canviar aquesta deriva, que s'ha anat aprofundint en els darrers trenta anys, serà un procés llarg però és absolutament necessari per fer un món habitable, on no calgui tenir tant per a viure però molt més per a conviure, i sobretot més ben repartit. Caldrà que l'economia no s'ho mengi tot, que deixem de parlar -per exemple- de recursos humans i parlem definitivament de persones. Caldrà renúncia, convicció i tossuderia. Molta tossuderia. Entre la gent que s'hi apunta (em consta que som milions), compteu amb mi. Bon any 2016.

divendres, 11 de desembre del 2015

2015, un altre any perdut per a la pau?

Acaba l’any amb 29 conflictes armats arreu del món i amb alguns d’ells enquistats i que amenacen zones senceres del planeta. Hem aconseguit en una dècada el trist rècord de passar de 14 a 60 milions de refugiats. Síria té molt a veure amb l’Iraq, i la seva inestabilitat amb la invasió occidental de fa 11 anys, i amb el bloqueig econòmic al règim de l’Iran, i tot plegat amb la situació insostenible a Palestina, on no es respecten els drets humans, i …

Podríem seguir amb la zona dels grans llacs a l’Africa (Congo, Burundi, Ruanda) o més al nord, amb la inestabilitat permanent de Sudan del Sud –ara no se’n parla però segueix el drama de milions de persones-, de la república Centrafricana, de Mali o de Nigèria …

El mal s’escampa en forma de terrorisme, però també de règims dictatorials, de relacions abusives entre països, d’uns interessos econòmics que s’ho mengen tot i del mal de tots els mals: una desigualtat creixent que fereix les consciències i dóna ales a la violència.
Desenganyem-nos. La violència estructural, l’ànsia d’acaparar més i més, està a l’arrel de la conflictivitat del món. I sobre aquesta mala base de desigualtat poc podrem construir un món més just.

La realitat, volguem veure-la o no, és que tornem a equivocar la resposta als violents. No es pot respondre el terrorisme amb la violència de les bombes i afegiint llenya al foc. No es pot respondre a l’èxode de refugiats posant tanques i mirant a una altra banda. No es pot respondre a qui fuig de la bomba de la fam tancant fronteres, obrint centres de detenció i deportant novament les persones que fugen de la misèria.

Cal treballar per la justícia perquè hi hagi una pau permanent. Hi ha milions de persones que així ho entenem, i posem grans de sorra que faran una gran platja: enguany s’han aconseguit compromisos sobre la sostenibilitat del planeta, hi ha una poderosa coalició ciutadana mundial que malda per aconseguir abolir les armes nuclears, hi ha grups arreu del món treballant per reduir la despesa militar, voluntaris fent mediació en centenars de conflictes socials, organitzacions que treballen dia a dia per la justícia global.


Aquest és el camí. Aconseguir que hi hagi una opinió pública formada, crítica i disposada a defensar la justícia arreu i a dir als poder públics que això s’ha acabat. Que cal resoldre els conflictes, una i mil vegades, mitjançant el diàleg i no la força bruta. No perdem l’esperança perquè som tossuts i cada cop som més. Ara tenim tot un any 2016 per avançar en la bona direcció. Tan de bo creixi l'onada de consciència ciutadana.

dimarts, 20 d’octubre del 2015

Jerusalem: una ciutat dividida per la dreta que la volia indivisible

Reprodueixo a continuació l'article que en Meir Margalit -activista hebreu i membre del Centre d'Iniciatives per la Pau de Jerusalem- acaba de publicar a la revista "Sin Permiso"

Jerusalén: una ciudad dividida por la derecha que la quería indivisible
Meir Margalit
Como un deja vu angustiante, como una tormenta que no deja de azotarnos, vuelve a estallar esta nueva ola de violencia. Y nos deja perplejos y avergonzados por la impotencia kafkiana de quien sabe lo que habría que hacer para acabar, de una vez por todas, con esta violencia endémica, pero nadie lo escucha.  Esto era de esperar, en particular en épocas de festividades judías, cuando religiosos derechistas se empecinan en subir a la Explanada de las Mezquitas, exasperando los nervios palestinos, que ya están tensos al máximo sin necesidad de estas provocaciones. Era de esperar, pero, por obra del diablo, estas irrupciones de violencia siempre nos toman por sorpresa, nunca se está lo suficientemente preparado para enfrentarlas.   
Sin embargo, a pesar de esa sensación de haber ya presenciado la misma película, podemos notar algunos rasgos propios de esta revuelta.  Por primera vez en muchos años, se produce un acontecimiento perturbador en el que los jóvenes palestinos de Jerusalén se vuelcan a las calles en forma masiva, espontánea, sin apoyo de ningún movimiento organizado, apedreando todo símbolo israelí que se cruza en su camino, atropellando civiles israelíes y atacando con cuchillos de cocina, hasta llegar a su máxima expresión la semana pasada cuando un niño palestino de 13 años atacó a cuchillazos a otro niño israelí de la misma edad, lo que convirtió automáticamente a cada niño palestino en "terrorista activo" a ojos israelíes. 
Este modelo de rebelión ha dejado a la policía israelí perpleja, ya que este estilo de  ataques son imprevisibles e imposibles de prevenir. Mucho mas fácil para los servicios de seguridad israelí es combatir células terroristas organizadas que enfrentarse a civiles armados con cuchillos caseros  que, en un momento de ira, deciden acuchillar al primer israelí que se cruza en su camino. Esta nueva estrategia popular palestina ha producido un cambio sumamente significativo en el desarrollo del conflicto. Hasta tal punto, que por primera vez en muchos años podemos declarar que la calle palestina en Jerusalén oriental ha logrado un triunfo contundente, aunque no sea más que como un "gol en contra" del gobierno israelí.
La imposición de un estado de sitio en Jerusalén oriental -o lo que Giorgio Agamben denomina "un estado de excepción"-, que incluye la utilización por primera vez desde 1967 de fuerzas militares como refuerzo a la policía local y de bloques de cemento que separan los barrios palestinos de los israelíes, es sin duda alguna uno de los triunfos mas contundentes de los jóvenes rebeldes de Jerusalén oriental. Ello requiere una lectura atenta de los significados simbólicos que representa, ya que a primera vista pasan desapercibidos.
Lo primero que resalta es, por encima de todo, el estado de pánico en que esta sumergida la sociedad israelí, la incapacidad para controlar la situación, y el grado de cinismo con que el gobierno manipula la opinión publica israelí, apoyándose en que nadie conoce la geografía del lugar: da igual cuantas vallas instale la policía en Jerusalén oriental, siempre habrá un hueco por el que unos terroristas dispuestos a todo podrán infiltrarse a la parte occidental de la ciudad. Pero lo mas significativo es que al declarar el “estado de sitio”, el gobierno israelí ha dividido de facto la ciudad de Jerusalén.  
La izquierda israelí aduce desde hace 46 años, sin mayor éxito, que el modelo de ciudad unificada no tiene futuro y es necesario dividirla: ahora lo ha llevado a la práctica la derecha israelí sin mayor remordimiento de conciencia. El despliegue de soldados y bloques de cemento en las rutas que conectan a los barrios palestinos con la parte israeli es sumamente simbólico porque nos remiten a los Territorios Ocupados de Cisjordania. Los transforma en un claro significante de la anulación de distinciones entre Jerusalén y los Territorios Ocupados, o lo que  podría denominarse la "Cisjordanización de Jerusalén".  Nunca Jerusalén oriental ha estado tan cerca de los territorios ocupados y tan lejos de Jerusalén occidental.
Y este "gol en contra" llega a tiempo. Durante los últimos años, y a medida que la situación económica ha ido mejorando, la población adulta de Jerusalén oriental comenzó a acomodarse o a resignarse a la ocupación. A partir de ahora esta percepción colapsa y la gente vuelve a recordar que están bajo una ocupación militar que, por mas beneficios económicos que pueda conllevar, es y será insoportable.  Durante los últimos años, gracias a una política de gestos implementada por el actual alcalde israelí de la ciudad, la ocupación perdió su fachada opresora y su imagen se volvió mas light, hasta tal punto que los últimos sondeos demuestran que mas de la mitad estarían dispuestos a adquirir la ciudadanía israelí.    Este proceso de doblegamiento a la ocupación ha colapsado estruendosamente, ha sido literalmente quebrado por los jóvenes. La dosis de relativa prosperidad que el alcalde Barkat  suministro a sus padres, no les atañe: están en esa edad en la que la dignidad y el orgullo son factores decisivos en la consolidación de su identidad, mucho más importantes que la prosperidad económica que persiguen sus padres. 
La idea de tranquilizar al publico israelí gracias a las barreras no es nueva en nuestra región.  Durante la segunda Intifada, fue Ariel Sharon el primero en promover en 2002 la construcción de la muralla de separación a fin de calmar a la población israelí.  Siguiendo esta lógica escapista, Netanyahu introduce vallas de cemento armado con el mismo objetivo. Construir otra muralla seria demasiado exagerado pero, salvando las diferencias, en ambos casos el resultado es el mismo: Sharon y Netanyahu dividen la ciudad de facto.
Diez años después de construida la muralla de separación, que dejó fuera a extensas partes de la ciudad y a más de 50.000 residentes palestinos, el gobierno actual separa Jerusalén oriental en una serie de enclaves cerrados que, mas que afectar la vida cotidiana, producen un cambio total en la mentalidad palestina respecto a la ocupación.  Netanyahu les ha vuelto a recordar que viven bajo ocupación militar, y ha reavivado de esa manera el ansia palestina de liberación.
La tensión generada por estos disturbios ha corroborado que el modelo de la "Jerusalén unificada" es insostenible, que por debajo de la tierra ruge un volcán. La tenacidad con la que la población joven desafía al sistema israelí es la prueba contundente de que este régimen de ocupación esta destinado a enfrentar periódicamente alzamientos violentos que, a largo plazo, acabaran desmoronándolo. Toda represión es temporal por definición y la actual represión policial esta sembrando las semillas de la próxima rebelión. Los jóvenes palestinos arrestados, cuyo numero ronda los 2.500, llevarán en sus venas por siempre el ansia de revancha. Y el folklore local ya esta fertilizando la próxima generación de jóvenes que aspira imitarlos, porque en el imaginario local esos son los pequeños guerrilleros que, poniendo en jaque a la policía,  salvaron la dignidad nacional.
Todavía es prematuro saber si estamos ante la tercera Intifada. Sea cual fuere el futuro,  el valor intrínsico del levantamiento juvenil  consiste en haber puesto de relieve la patología del sistema municipal de Jerusalén y, más allá de sus logros a corto plazo, los acontecimientos han dejado claro que una estructura de esta índole podría perdurar, pero no tiene derecho a existir. 
Un proverbio hebreo dice que la labor de los santos es realizada por gente común.  No se si será cierto. Pero lo que esta claro es que el objetivo de la izquierda lo está llevando a cabo, a su brutal manera, la derecha.   
www.sinpermiso.info, 17 de octubre 2015 





divendres, 28 d’agost del 2015

L'estiu de la nostra vergonya mediterrània

Cada estiu les màfies que transporten les persones àvides d'una vida millor cap a Europa, des d'Àfrica i l'Orient Mitjà, fan el seu agost davant les denúncies dels mitjans de comunicació i els laments dels governants, que es limiten a posar més tanques, vigilància i llanxes per "dissuadir" els desesperats, construint ciutats-presó com Ceuta i Melilla, dedicant diners a tasques de policia de fronteres o expandint idees peregrines com la de destruir les pasteres bombardejant les costes africanes com si aquelles costes fossin el pati de casa nostra.

Aquest any, però, el drama dels conflictes armats mal resolts a l'Iraq, Síria, Afganistan, Egipte o Líbia ha fet vessar l'olla i Europa ha seguit en la seva lògica de parlar "d'allau migratòria" (fixeu-vos en la connotació negativa del mot) quan s'està produint davant la paràlisi ciutadana una de les crisis humanitàries de refugiats més grans des de la segona Guerra Mundial. La primera resposta dels governs europeus, intentant repartir-se 40.000 persones demandants d'asil entre els estats de la UE com si fos l'estraperlo -quin paper el de l'Estat espanyol! ... fent-se el solidari i negant-se a acollir gent, tot al mateix temps- ha estat el principi de la nostra vergonya col·lectiva.

Ara, a finals d'agost, ja no parlem de 40.000 sinó d'un milió de persones que fugen de la guerra, la injustícia i la inhumanitat o que busquen un mitjà de vida digne (els immigrants econòmics també tenen drets, recordem-ho). El drama es presenta amb tota cruesa i la Unió Europea segueix fent prevaldre els criteris de cada Estat i no una política comuna d'acolliment, asil i migració.

Vull compartir algunes reflexions, que presento en forma d'enunciats per no cansar el personal. Sé que cadascuna d'elles mereixeria molta tinta i molts matisos, però això ho deixo pr a més endavant.

1. El problema essencial del sistema capitalista especulatiu no és la pobresa extrema que deixa moltes persones fora del terreny de joc, sinó la desigualtat creixent de rendes, oportunitats i mitjans de vida que provoca el mateix sistema. Hi ha un 20% de la nostra ciutadania que s'aprofita de les bondats del sistema, actua de fre per als canvis i impideix les regulacions legals i jurídiques que limitin el lucre desmesurat.

2. Aquesta no és una crisi humanitària fruit de quatre dictadors tocats de l'ala i corruptes (que també), sinó sobretot d'uns interessos espuris d'empreses transnacionals, lobbys especuladors i governs de països dominants, per tal de mantenir l'statu quo i que les societats enriquides mantinguem la camama. La invasió occidental d'Iraq té molt a veure amb la creació d'Estat Islàmic, la inacció d'Occident davant la guerra civil siriana té molt a veure amb els interessos d'Israel a la zona,i moltes guerres africanes tenen tot a veure amb l'accés d'Occident o de la Xina a matèries primeres necessàries per al nostre "dasarrollisme".

3. Mentre els temes de seguretat interior i exterior siguin incontestables i passin sempre al davant dels drets humans, en tots els drames i situacions, no resoldrem les crisis derivades de conflictes armats d'una manera eficaç i estable. Totes les fronteres democràtiques han de ser poroses, ben controlades però poroses per naturalesa, o deixaran de ser democràtiques i acceptarem un "gran germà" que decideixi per nosaltres qui entra i qui surt de casa.

4. En el cas d'Europa, ens omplim la boca parlant de projecte comú però només mantenim en comú el poder dels Estats-nació, que no es corresponen ni a la realitat multicultural i mestissa de les nostres regions -que demanda més poder local-, ni a la realitat de les nacions que no són Estat, ni a la burocràcia d'unes institucions europees amb molt poc poder real. L'antic règim segueix vigent!
La UE necessita corredors humanitaris segurs, controlats però també acollidors, que distribueixin la població nouvinguda i identifiqui amb rapidesa les persones i col·lectius que no poden tenir l'estatut de refugiats. Necessita, també, un cupo anual de migració econòmica que puguin absorbir les nostres regions. I, finalment, necessita combatre la demagògia instal·lada de "primer els de casa" que ens deshumanitza.

5. Catalunya pot i hauria d'acollir almenys un 1 per mil anual de la seva població (és a dir 7.400 persones) demandants d'asil, i aquest any ho hauria de fer amb celeritat, durant el proper mes de setembre.

6. Malgrat les dificultats i mancances del sistema, hi ha lloc per a l'esperança si la ciutadania ens revoltem davant allò que trobem injust. Recordem aquells versos de Machado: "Creí mi hogar apagado, removí las cenizas y me quemé la mano". Som-hi!

dimecres, 12 d’agost del 2015

Desemmascarar els negociants de la guerra

L'actor George Clooney i l'activista pels drets humans John Prendergast lideren un projecte privat que pretén investigar i divulgar els diners que entren i surten de les zones en guerra i la seva procedència. El projecte es diu "The sentry" (El sentinella) i vol nodrir-se d'informació pública, investigacions sobre comerç d'armament (àdhuc comerç il·lícit), denúncies confidencials que esperen rebre, etc.

Esperen poder publicar noms concrets de persones i d'empreses que es lucren amb el "negoci de la guerra", perquè els governs els facin pagar un preu pels mals que causen. Perquè aquest és el cami -diuen- per assolir la pau i el respecte als drets humans.

Savbem que molts dels mals causats són irreversibles (desenes de milers de persones mortes, ferides, desplaçades o refugiades cada mes), però aquest podria ser un primer pas per posar rostre al lucre sobre el sofriment humà ... en l'època de la filtració pública d'informació confidencial que ha iniciat Wikileaks.

La ciutadania de tot el món els estarà agraïda si la iniciativa prospera, ja que obligarà els governs i les institucions mundials a actuar davant uns poders fàctics que ara mateix semblen impunes i anònims.

(Informació bàsica extreta d'un article de Teresa Turiera al diari ARA).

divendres, 26 de juny del 2015

Creu Roja, l'ONCE i Càrites espanyola: les tres senyores

El proppassat 8 de juny el Tribunal Suprem va anul·lar el Reial Decret del 2013 que regulava les subvencions des de l'administració de l'Estat a les entitats socials (al Tercer Sector Social), corresponents a la casella "d'altres fins d'interès social" que els ciutadans marquem voluntàriament en fer la nostra Declaració de Renda.

La sentència es basa, com en les ... 13 sentències anteriors! d'aquell mateix Tribunal i del Constitucional en vint anys, en el fet que l'Estat no és competent en el desenvolupament de polítiques socials, les competències exclusives de les quals corresponen a les Comunitats Autònomes com assenyala el mateix text constitucional.

Parlant clar: el 0,7% de cada ciutadà que vol marcar la casella ha de recaptar-lo la Comunitat Autònoma i repartir-lo ella mateixa, íntegrament ¿Per què, doncs, l'Estat desobeeix repetidament els alts tribunals i es passa pel forro sentències i més sentències, canvia reglaments, modifica bases de convocatòries y fa el que calgui per seguir repartint 220 millones d'euros -el 2014- a les entidades socials que considera?.

Penso que ho fa per tres raons fonamentals i que convé repetir, malgrat que des de Catalunya ja s'ha fet reiteradament des del 2007 mitjançant estudis, demandes, recursos i peticions, perquè aquí s'han recollit el darrer any 54,4 M€ i n'han retornat 30,8 milions, xifra que no es correspon ni tan sols amb la xifra promig de retorn per habitant, cosa que suposa un greuge comparatiu, reiterat en el temps, difícil d'explicar ja que premia les Comunitats on hi ha menys ciutadans que marquen la casella del 0,7%.

Primera raó: l'Estat autonòmic està en fallida des del seu inici (la LOAPA), i l'ànima castellana de l'aparell de l'Estat no se l'ha cregut mai, l'ha respectat molt poc y no el valora gens. La diversitat és un incordi, i no em vull estendre més en l'argument.

Segona raó: perquè les grans organitzacions socials, centralistes i burocratitzades, i molt especialment les "tres senyores", a través del seu braç executiu (la Plataforma de Acción Social, on tenen entre les tres un terç dels vots i moltíssima influència -àdhuc econòmica- sobre la majoria de petites ONG) han lluitat des del primer moment per centralitzar els ajuts, per procurar que aquests vagin majoritàriament a entitats "nacionals" (encara que tenir seu a Madrid ja et converteix en nacional) i per liderar la interlocució amb els governs centrals mentre els seus "aparells centrals" controlen internament les seves delegacions i seccions autonòmiques o episcopals.

Tercera raó: amb l'argument de la igualtat d'oportunitats i de drets de totes les persones en risc  d'exclusió de qualsevol lloc d'Espanya es perpetra una distribució discrecional de fons que facilita el control d'entitats, la priorització dels àmbits de treball de les organitzacions socials i s'assegura la continuïtat estructural de les grans organitzacions, les que reben més subvencions any rera any. És una raó que no suporta ni un feble estudi comparatiu, però serveix per perpetuar el discurs de que "cal evitar que hi hagi 17 Espanyes diferents en drets" i donar per bo, en canvi, el mantra del "dret a una sola Espanya" (que és la que jo vull, afegeixo jo). I per suposat això només ho assegura l'Estat

Urgeix, fins i tot per salut democràtica, que en aquesta ocasió (a la 14 va la vençuda) l'Estat compleixi la sentència i transfereixi, ara mateix, els fons als governs autonòmics. ¿O serà que el Tribunal Constitucional i el Suprem només obliga uns, i no tothom?.

dijous, 4 de juny del 2015

Hi havia una vegada un país ...

(Publico aquest post en castellà, com m'ha sortit d'escriure'l).

Había una vez un país donde se retransmitía por televisión la muerte cruenta de toros en horario infantil, y debían matarse en todas partes por igual, en la arena y con fanfarria y olé. Donde todas las instituciones del Estado se apresaban a cerrar filas ante el abucheo del himno "nacional" en un partido de fútbol. Donde no se aceptó el cupo de solicitantes de asilo fijado por la Unión Europea ante una crisis humanitaria. Donde se limitó la libertad de manifestación en algunos supuestos, casos y lugares incómodos. Donde los ricos corruptos entraban y salían de la cárcel con más facilidad que los pobres chorizos, y sin la obligación de devolver lo robado. Donde no todas las policías eran iguales, porque unas (las "nacionales") luchaban mejor contra la delincuencia y eran más mejores que las otras (uggh!, las policías "nacionalistas"). Donde el derecho a la intimidad -en caso de detención policial- pasaba por delante del derecho a la información. Donde el IVA -que pagaban todos los ciudadanos- subía más que el impuesto a la riqueza, que tenían algunos.

Y todo eso sucedía en unas pocas semanas, no fue fruto de muchos años, no. No era un país nacionalista, tampoco; los nacionalistas eran los otros, malos, insolidarios y hasta "delincuentes" a veces. Ese país era simplemente La Nación, con mayúsculas, y todos los ciudadanos la vivían, la sentían de veras o a la trágala y pobre del que no la sienta, no es digno, es un delincuente potencial y el peso de la ley caerá sobre él, ahora o con la próxima ley de te vas a enterar.

- Papá, ¿y qué más?
En ese país se hablaba una lengua, imperial y extensa, coñe, y algunas otras que resultaban un incordio porque sus hablantes seguían empeñándose en costearse televisiones de peaje, diarios, revistas y hasta alguna emisora de radio que parecía polaca. Quizás -ese país- debería prohibir de una vez que nadie pudiera pagarse nada en su lengua, aunque fuera sin cargo al Estado, coñe. Y acabar con el incordio y ser de una vez Una y Grande (libre ya no lo era, se habían conformado).

La Nación era común e indivisible, como una madre, y lo era por decreto, por costumbre o por derecho de conquista. La Nación era la única, las demás no son naciones, que para eso estaba el léxico, tan rico, para llamarlas regiones, nacionalidades, autonomías, leñe. Ah! Y era una democracia como la copa de un pino, mientras conviniera a los poderes del Estado. Como Groucho Marx, siempre podían sacarse otros principios si los anteriores no le gustaban a "los poderes del Estado": un Estado, Nación, país, todo en uno porque toca. Gran país.

- Papá, ¿qué país es éste?
- No sé, hijo mío, pero yo no quisiera vivir en él.

dimarts, 12 de maig del 2015

L'allau migratòria a la Mediterrània és una crisi humanitària

¿Sabies que al 2014 van arribar a Europa un total de 440.000 persones de països empobrits o en guerra, i que 252.000 van ser retornades als seus països després de judicis ràpids?. Això vol dir que es van quedar a Europa menys de 200.000 persones, que significa un 0,04% de la població europea?

¿Sabies que Canadà té una política de cupo migratori d'un 1% anual sobre la seva població? Això hagués suposat la integració de 5 milions de persones! ¿Sabies que -malgrat les contínues alertes dels telenotícies- al 2015 han arribat a Europa un total de 50.000 persones? Donat tot això, ¿com és que hi ha un sentiment generalitzat de desbordament, i que es parla d'immigració quan caldria parlar de crisi humanitària, perquè majoritàriament es tracta d'una crisi humanitària de proporcions gegantines?

Hi ha, segons molts indicis, diverses causes i interessos que la ciutadania conscient hauria de desvetllar. En primer lloc, hi ha un problema important de percepció sobre la immigració. Segons un estudi publicat a The Guardian, Espanya és el quart estat del món on la percepció sobre la immigració és més errònia: es pensa, per exemple, que la població islàmica és del 13% quan en realitat és del 2%. Aquesta percepció errònia condiciona molt qualsevol debat, perquè introdueix el factor de la por a allò que és diferent, desconegut i potencialment "invasiu", i dificulta abordar amb serenitat un tema d'humanitat i de justícia global.

El segon error interessat -aquest més dramàtic- és parlar d'immigració i no de crisi humanitària. Malgrat que certament la bretxa econòmica entre Nord i Sud de la Mediterrània és molt gran (una proporció d'ingressos de 7 a 1 per la mateixa feina entre Àfrica i el sud d'Europa), en aquests moments la població africana sap que a Europa hi ha menys llocs de treball vacants que fa uns anys i 9 de cada 10 africans emigren dels seus països cap a un país veí, i només 1 de cada 10 ho fa a Europa. Avui l'arribada massiva a Europa es dóna de països en conflicte (Síria, Iraq, Somàlia, Líbia, Eritrea, Iemen...), on hi ha més de cinc milions de desplaçats i refugiats que no tenen aquest estatut reconegut.

Mentrestant, els dirigents de la vella Europa segueixen tractant el tema com un problema d'immigració econòmica, amb una conducta que podem titllar de criminal si atenem al fet de que es tracta de fugitius de guerra, famílies senceres que es juguen la pell en un èxode incert i cruel. Famílies que omplen el Mare Nostrum de morts i el converteixen en el Mare Mortum per a la nostra vergonya.

Què podem fer, o més aviat què cal fer de forma urgent?. D'entrada, un acord internacional que asseguri els drets dels refugiats, que asseguri a les poblacions el dret a fugir d'un conflicte armat i tenir l'estatus de refugiats.

Com fer-ho? Mantenint obertes les fronteres dels països veïns (Jordània, Iraq i Turquia), amb el compromís d'Occident de finançar l'estada provisional de la població refugiada, assegurant la seguretat dels camps de refugiats i permetent el procés d'identificació de les persones per donar-los l'estatut internacional de refugiats de guerra. Mentre no ho fem -per comptes de destruir vaixells i perseguir quimeres amb grans discursos- tenim una responsabilitat criminal amb cada una de les persones que moren al mar fugint de la seva desgràcia.

Es va fer l'any 1988 a Cambodja, i es pot fer ara. S'ha de fer ara, sense esperar més.

dimarts, 24 de febrer del 2015

On és l'Europa dels ciutadans?

La dura postura del govern espanyol -quasi malcarada- en la negociació del deute de Grècia em porta a fer algunes reflexions que em semblen pertinents, en aquests moments en què hi ha un cert desencís amb el projecte d'unitat europea entre amplis sectors de la ciutadania.

Constato, en primer lloc, que l'Europa dels ciutadans ha cedit un altre cop el protagonisme a l'Europa del capital. Sabem que el Mercat Comú va néixer abans que la Unió; sabem també que la UE és un club on es prenen decisions en funció d'interessos nacionals -algunes, com la política agrària- i d'interessos de les multinacionals -la majoria-. Però amb el Tractat de Maastrich i el de Lisboa ens havien dit que avançàvem també en l'homogeneització de drets, de lliure circulació de persones i en uns mínims comuns en polítiques socials. Res d'això va en aquesta direcció, i el rescat de quatre països del Sud d'Europa ha demostrat abastament que les mesures que es prenen no afavoreixen el benestar de tota la població sinó la continuïtat del sistema neoliberal i l'estabilitat financera com si fos un mantra inviolable.

Però encara hi ha més: els adalids del sistema, els mateixos que diuen que el sistema universitari espanyol és insostenible -com si l'accés majoritari a la Universitat es pogués assegurar millor amb un sistema privat pagat per cadascú-, posen el crit al cel perquè Grècia posa pegues a retornar a cada espanyol "els 600 euros que els ha prestat". O sigui, no ens fixem en les condicins del préstec, ni en les raons immediates que hi van portar (en bona part egoistes per a la mateixa Europa monetària), ni en les conseqüències de la inflexibilitat europea, sinó que considerem que és un tribut d'exigència inmediata i sense discussió, caigui qui caigui.

I de discussió n'hi ha d'haver, i molta. Em pregunto quina part del préstec podria considerar-se solidaritat europea i quina part retorn als creditors, majoritàriament privats, bancs alemanys la majoria. I caldria obrir-se a discutir, també, la millor forma de retorn d'un préstec per tal que no aprofundeixi la pobresa de la societat grega i asseguri un retorn pausat i segur, que contribueixi a la creació de riquesa a Grècia en benefici de tot Europa. Si això suposa la quitança d'una part del deute, benvinguda sigui perquè no haurà estat ni la primera ni l'última, encara que "pateixin els mercats".

No hem de rebre en silenci el menyspreu del ministre de Finances alemany cap als grecs, en dir que han escollit un govern irresponsable, perquè no vol seguir exactament els dictats de la gran banca No tot s'hi val, i la ciutadania ho ha de proclamar net i clar: els poderosos no poden menystenir la democracia que hem construiït en tants segles de convivencia. Quan el ministre fa això, és un peó del capital però no és un representant del poble que el va escollir. Hauria de saber, per boca nostra, que amb la democràcia no s'hi juga i estem disposats a defensar-la per damunt dels diners, d'un sistema econòmic i d'un sistema de representació que se'ns està quedant curt.

També voldria considerar per quina raó la transferència anual de diners de Catalunya a l'Estat rep el nom de solidaritat interterritorial, i en canvi la transferència espanyola als grecs es tracta com un tribut a pagar avui, sí o sí. No será que això de la solidaritat, i dels tributs, va per barris? De totes totes, les maneres abruptes d'un ministre d'Economia espanyol -que ha sanejat el seu sistema bancari amb fons europeus- en aquest assumpte em sembla lamentable, quasi patètica.

I la darrera reflexió va entorn del govern grec. A Europa ens hem dotat d'un sistema de joc que és lícit millorar, intentar canviar i fins i tot denunciar des dels fonaments. Però cal fer-ho amb respecte per totes les postures i des d'una òptica participativa de democràcia, la mateixa que volem per al futur comú. Em sembla que no m'equivoco si dic que som molts milions els europeus que admirem el coratge del nou govern per posar al focus les persones, els col·lectius empobrits i els seus interessos. Que compartim la idea de que no es pot empobrir més un poble per retornar un deute les condicions del qual es fixen unilateralment (en aquest cas trilateralment entre els alemanys, el FMI i el Banc Mundial). Però això no ha de suposar una patent per fixar, també unilateralment, les regles de joc. Per això, amb tota la meva simpatía, els demano la mateixa flexibilitat que reclamen als altres.

dimecres, 14 de gener del 2015

L'exèrcit serveix per ocupar els carrers de París?

Aquests dies, després de la bàrbara demostració d’estupidesa inhumana i de terror que han suposat els atemptats de París, ens pregunten als pacifistes si seguim pensant que els exèrcits no serveixen per a la seguretat i si continuem amb la nostra “candidesa” de pensar que conflictes com el terrorisme internacional o l’Estat islàmic es poden resoldre mitjançant el diàleg o per mitjans pacífics.

La pregunta és pertinent, sobre tot a la vista de l’exasperant resposta dels polítics mundials, que es manifesten pels carrers en nom de la llibertat quan estan a punt de retallar més llibertats ciutadanes “per a la nostra seguretat”. Com que cada cop som més els que pensem que al “sistema” (poders econòmics, especuladors, lliure mercat i classe política) li acaba resultant útil que hi hagi una mica de terror per governar la cosa –no hi ha res més paralitzant que la por per justificar falses seguretats- procuraré respondre la qüestió de forma breu.

1. Cal fermesa en la defensa de les llibertats ciutadanes i contra el terrorisme, i no contraposar les primeres (les llibertats) al concepte de seguretat. Les societats són cada cop més complexes, les relacions entre grups, pobles i països també ho són, i la simplificació de contraposar llibertat a seguretat només ens portaria a  retornar les civilitzacions a molts segles enrere.

2. Davant les diverses formes de barbàrie terrorista no hi ha seguretat absoluta per als béns i per a les persones si s’utilitza –com és habitual- el poder de la força com a contrapès. Cal perfeccionar mitjans d’informació policial, millorar les xarxes de col·laboració i coordinación de dades, però sempre i escrupulosamente respectant l’estat de dret, la divisió de poders i promovent més llibertats individuals i col·lectives, mai retallant-les en nom d' “una seguretat impossible al 100%”

3. Cal canviar el concepte de seguretat: una nova ‘seguretat humana’ ha de contemplar com a subjecte les persones, i no els Estats. Des d’aquesta perspectiva hi ha molt camí a recórrer sense haver de justificar la presència dels exèrcits en els nostres carrers, com aquests dies estem veient a França –segons diuen- per a la tranquil·litat de la població. No sé quina tranquil·litat pot donar el saber que les persones depravades que van cometre els atemptats portaven Kalashnikov de darrera generació, armes fabricades i venudes per les grans potències, molt similars a les dels militars que els estan “protegint” ara.

4. Cal anar al fons de la qüestió. No s’hi val analitzar les coses només des dels fets immediats, ni fer falses simplificacions. Ni la situació de l’Orient Mitjà (per posar un exemple) és només fruit d’una malíssima colonització i descolonització –que també-, ni s’ha creat l’Estat Islàmic de la nit al matí per la dèria retorçada d’uns quants ideòlegs d’un Islam oscurantista. Si volem tenir una pista recent d’un conflicte difícil de resoldre la podem trobar en la gravíssima irresponsabilitat d’una invasió d’Iraq que no va resoldre res (més enllà de la continuïtat en la producció de petroli i gas per a l’exportació), i si volem anar més lluny podem analitzar el sentit dels suports interessats de les grans potències a dictadures com la dels Assad a Síria, a la creació de l’estat d’Israel sense assegurar abans la pervivència pacífica del poble palestí, o a la creació de l’estat de Jordània com a submarí d’occident a la zona.

Dit tot això, només podríem concloure dues coses: que la raó de la força (els exèrcits, les invasions, la injerència externa) està esgotant la seva capacitat de solució a qualsevol mena de conflicte –som molts els que pensem que mai l’ha tingut, però ho semblava-, i que en la situació actual cal fer alguna cosa per aturar un brou de cultiu mundial ple de conflictes larvats, animadversions, prejudicis, lluites de poder i d’influència internacionals, situacions de lesa injustícia.

I ara, què? Doncs, provar de fer-ho diferent JA per arribar a resultats diferents. Contra el terrorisme, mesures policials i de cooperación internacional, però posant per davant la voluntat d’entesa als interessos econòmics, buscant la part de raó de qualsevol adversari i respectant-la, arbitrant allà on es pugui, defugint la força, desmilitaritzant les idees i les conciencies, pensant diferent …



Difícil? Molt. No ho podem negar. Sempre ho han estat els grans reptes humans. Però si el que ens preocupa de debò són la convivència pacífica i el progrés humà, aquest és el camí i no n’hi ha cap altre. Els exèrcits i la força ens han portat sempre a una mescla de món verd caqui del fang i vermell de la sang vessada. En volem més, i per molt de temps, de sang i de prejudicis?