Desarmar la paraula

Vull acabar l'any amb una reflexió personal i un propòsit. Ens cal desarmar la paraula, em cal desarmar la paraula, el discurs, tan sovint carregat de mitges veritats, d'arguments que ho són només a l'engròs, d'amenaces amagades, de domini subliminal.

Ens cal desarmar la paraula. Donar valor al diàleg i a la reciprocitat d'arguments. Defensar una postura coherent donant totes les facilitats perquè l'altra part -que sabem que no pensa com nosaltres o que està a les nostres antípodes ideològiques- pugui defensar també les seves, fent que escolti a més de parlar, i esatnt disposat també a que tothom hi guanyi alguna cosa sense necessitat de renunciar a allò que per a mi és essencial.

Difícil art, certament, que demana d'entrada dues actituds clares: renunciar a tenir tota la veritat, a que tots els meus arguments formin part d'una veritat essencial i indivisible, al tot o res, i alhora demana estar disposat a escoltar (no només oir) els arguments de l'altra part, conèixer allò que és essencial per a l'altre i fer-ho "divisible" als seus ulls de la resta d'arguments que proposa.

Si per part meva faig aquest difícil exercici de desarmar les paraules d'amenaces, xantatges, pors i absolutismes tinc el drety -i el deure- d'exigir aquesta mateixa actitud a l'altra part, encara que no la tingui de bon començament. L'assertivitat, l'ajut d'un tercer que faci mediació o bé l'obligació mútua a una escolta activa de l'altre, ben segur que faran la resta per desarmar la paraula i treure-li força destructiva.

La paraula desarmada té una gran força perquè la posa tota en la raó. I exerceix aquesta força tant si es tracta de resoldre un conflicte armat (com el sirià), un conflicte entre pobles (com el procés d'alliberament de Catalunya), un conflicte entre veïns del barri o entre dues persones.

Vull d'encetar el 2013 practicant jo i exigint a les alres persones una paraula desarmada, lliure de xantatges, d'amenaces i d'apel·lacions a l'statu quo (normalment injust i construït per interessos de minories) que no serveixen per desarmar el verí, la prepotència o els sentiments més simples expressats amb menyspreu. Una tasca de pau que em sembla molt útil per als temps que córren.

Els programes de sensibilització, a examen

Una persona coneguda es qüestionava per a què han servit més de 30 anys de sensibilització per a la solidaritat internacional i per a la pau a les escoles, als esplais, als centres juvenils, si ara -quan vénen mal dades- no hi ha una forta contestació al desmantellament de les polítiques socials en general i de la política de cooperació internacional en particular.

Penso que una qüestió tan simplement expressada demana una resposta més complexa. D'una banda, cal reconèixer que avui hi ha més gent -i especialment gent jove- que viu una ciutadania global, compromesa i solidària en les seves diferents expressions de vida. Hi ha més gent que pensa que un altre món és possible i això no és una simple o ingènua quimera. Els moviments socials es nodreixen d'aquest pensament i s'han enriquit molt a les darreres dècades. Però, d'altra banda, les ONG i entitats socials ens sentim òrfenes i no hem aconseguit, en el moment més necessari, la suficient complicitat social com per evitar l'anorreament del 0,7% i el desmantellament progressiu de l'estat del benestar.

La pregunta del milió és com aconseguir que un 10, un 15% de la població estigui al darrera nostre per "plantar-se" i dir prou a la por, a la desmobilització, fent que surin noves idees i experiències solidàries i que aquestes petites illes de cooperació es puguin replicar aquí i allà.

Ben segur que, per part nostra, les entitats socials haurem d'intentar també treballar de forma més transversal, en noves xarxes que incloguin les grans causes per les quals treballem i lluitem: la pau, la sostenibilitat ambiental, la cooperació internacional, l'assistència social i l'exercici dels drets humans.

No em defenseu així

He rebut el text que reprodueixo, un autèntic cant a la pau i a la llibertat d'esperit.

Per Michal Vasser (*)
El primer que vull dir és: sisplau, no em defenseu. No així.
Estic assegut al meu búnker de seguretat al kibutz Kfar Aza y escolto fora els bombardeigs d'una guerra sense treva.
Ja no sóc capaç de distingir entre “els nostres” bombardeigs y “els seus” bombardeigs. La veritat és que els nens del kibutz són capaços de fer-ho millor que jo, ja que la seva "oida musical" s'ha desenvolupat des de la seva tendra infància i poden diferenciar entre un projectil d'artilleria y un missil disparat des d'un helicòpter i entre una bomba de morter i un coet Qassam. Què bé per a ells.
¿És això al que es refereixen amb "defensar les nostres llars"? No ho entenc: tots els nostres líders dormien durant les classes d'història? O potser han estudiat amb els programes escolars del Mapai (Partido Laborista) o de l'actual ministre d'educació, Gideon Sa´ar (la diferència entre els quals, lamentablement, no és tan gran), i han interpretat erròniament el verb “defensar”? ¿Defensar el benestar dels ciutadans significa una guerra d'Armagedó cada pocs anys? ¿Cap polític ha escoltat mai l'expressió “planificació a llarg termini”?

Si voleu defensar-.me, sisplau, no envieu les Forces de Defensa d'Israel per nosaltres amb la finalitat de “guanyar”. Comenceu a pensar en el llerg termini i no només en les properes eleccions. Tracteu de negociar fins que surti fum blanc per la xemeneia. Oferiu la mà al president palestí Mahmoud Abbas. Poseu fi als "assessinats selectious" i mireu també als ulls dels civils de l'altra banda.
Sé que la majoria de lectors m'acusaran de "tou". Però jo sóc el que està aquí assegut mentre les bombes de morter cauen al meu pati, no al de Sa’ar no el primer Ministre Benjamin Netanyahu, ni la diputada laborista Shelly Yacimovich ni tampoc Yair Lapid , cap del partit Yesh Atid. Sóc jo el que ha escollit criar els seus fills aquí, malgrat tenir -abans i ara- altres opcions.

És possible que m'acusin de poc sionista, és possible que m'acusin de fluix i de dèbil mental, però és impossible que ningú m'acusi d'hipòcrita. Els meus fills han servit en unitats de combat, a més del seu "any de servei" voluntari al país. Vivim aquí i ens encanta aquest país.
La nostra guerra és una guerra pel color de l'Estat, no de les seves fronteres. Pel seu caràcter democràtic i per la diognitat humana. Pel seny. Així que, sisplau, deixeu de matar civils a l'altra banda de la tanca per defensar-me.
Si esteu interessats a detenir accions hostils des de l'altra banda, obriu les orelles i comenceu a escoltar. Si us importem, sisplau, deixeu de defensar-nos amb missils, "assessinats selectius" i "mitjans aeronàutics".  Per comptes de llançar l'Operació Pilar de Defensa, embarqueu-vos en l'Operació Esperança per al Futur. És més complicat, requereix més paciència i és menys popular. Però és l'única sortida.

(*) Haarezt, noviembre 2012

Exèrcit català?

Des de fa uns mesos a Catalunya es viu un procés esperançat de construcció nacional, que alguns anomenen gaudir d'estructures d'estat, altres de bastir un estat autènticaent federal i d'altres clarament d'independència política en el marc europeu.

En aquest nou escenari, sigui quin sigui, el moviment per la pau es referma en els seus arguments de sempre, que intento exposar breument: no volem exèrcits perquè no creiem en la seguretat basada en la defensa militar; treballem perquè el paradigma futur de defensa sigui la seguretat humana, entesa com la defensa radical, democràtica i noviolenta dels drets personals i col·lectius. Una política de seguretat, pensem, ha de poder garantir el dret a una vida digna, exercir els drets bàsics i gaudir de la propietat col·lectiva dels béns públics essencials (l'aire, l'aigua, l'energia, un medi ambient saludable, l'educació, la salut i la seguretat).

Aquesta és la nostra política de defensa, a la qual ha contribuït Catalunya des de moltes plataformes i amb un teixit social molt ric. Tenim un Institut Català Internacional per la Pau i un moviment pacifista molt actiu, que fan propostes que desmunten la idea de que la seguretat es basa en la defensa militar. Aprofitem el que tenim per mantenir obert un debat sobre el futur, però mai per reproduir vells esquemes i inventar un nou exèrcit, ni tan sols per pagar diners a tercers (l'OTAN, Espanya, la UE,...) per estar "protegits" de no se sap quins enemics.

D'aquesta manera podríem alliberar molts diners, el "dividend per a la pau", que es podrien destinar a crear un entorn de veritable seguretat humana. I si algú tingués la temptació de titllar la proposta d'insolidària, el convidarem a sumar-se a la idea per guanyar veritable solidaritat.

L'extinció

El Correo del Sol. Gustavo Duch. 7 de noviembre de 2012

Ni el mayor de los estadios de futbol le serviría como aparcamiento. Con sus 142 metros de proa a popa, simplemente no cabe. El FV Margiris es un buque de batalla, todo un arsenal de guerra contra el Mar y la Vida. En un solo día con sus redes de arrastre captura y congela tantos pescados como en un año pescarían 56 embarcaciones tradicionales de Mauritania o Senegal. Además ‘accidentalmente’ arrastra a la muerte a decenas de delfines, focas y tortugas.

Después de vaciar las costas africanas, el FV Margiris ha puesto rumbo hacia aguas australianas. Dicen sus propietarios europeos, con una mueca filantrópica, que el pescado que ahí capturen será vendido en… ¡países africanos! ─ que tanta falta les hace.

Sentado sobre su barca y mirando añorado al océano, Adama Mbergaul pescador sin nada que pescar se enfurece ―no podremos comprarlo.

Esteu segurs que "primer els de casa"?

El desmantellament de la cooperació internacional al desenvolupament, que estan perpetrant l'estat espanyol i les comunitats autònomes, troba molt poca resistència entre la ciutadania, aclaparada per la crisi i davant el relat de que és necessari arreglar primer els problemes a casa, abans de ser solidaris amb els qui estan lluny.

Però ni el relat s'adiu amb la realitat ni el desmantellament de la solidaritat internacional ajudarà a resoldre la crisi, ans al contrari. En primer lloc perquè els recursos -com podem veure amb mil exemples en els Pressupostos Generals de l'Estat que s'estan debatent ara mateix- no s'ncrementen en les despeses socials sinó en pagar els interessos del deute, en pagar despeses fixes de Ministeris que dupliquen competències transferides a CC.AA., en pagar armament compromèsamb Europa (què no hi havia un compromís amb la ciutadania per donar assistència mèdica universal i gratuïta?), en compensar empreses per autopistes no rendibles o en fer l'AVE fins a Galícia. Les retallades socials seguiran, perquè sembla que havíem arribat a un grau de gaudi de drets excessiu per al gran capital.

De manera que l'argument de "primer els de casa" tampoc no és veritat. Ens estan aixecant la camisa i farem tard a cridar prou.

Mentrestant, la cooperació tendeix a zero, trencant 32 anys d'un compromís nascut de l'imperatiu ètic, social, polític i econòmic d'eradicar la pobresa al món. En moments de crisi les ONG no demanem mantenir el nostre volum d'ajut, sinó mantenir una quantitat proporcional a la riquesa del país: la crisi no pot ser una excusa, ja que si la riquesa del país disminueix també ho fa el seu compromís, però en la mateixa proporció.

No es tracta d'una qüestió de solidaritat sinó de justícia. El compromís de 1970, quan l'Assemblea General de NN.UU. demandava als països 'desenvolupats' destinar un 0,7% del PIB a ajut extern va ser fruit d'un consens, per tal d'aconseguir que totes les persones puguin gaudir del dret a tenir una vida digna. Per la nostra dignitat, alcem la veu.

Cop mortal a la cooperació al desenvolupament

Los Presupuestos Generales del Estado pueden suponer la desaparición de una política pública consolidada durante décadas

Madrid, 28/09/2012. Todo apunta a que los Presupuestos Generales del Estado aprobados supondrán un golpe mortal para la política de cooperación al desarrollo. El 75,9% de los presupuestos destinado al pago de los intereses de la deuda, hace temer un escaso margen para la implementación de política sociales y, por tanto, de la cooperación al desarrollo. Todo nos hace temer que podemos dar casi por desaparecida una política pública que ha pasado de  tener el respaldo político y económico de todos los grupos políticos hasta el 2010, a sufrir  un constante debilitamiento progresivo en los últimos tiempos. La gravedad de la situación no tiene precedentes; es absolutamente escandaloso que la crisis la paguen las personas más vulnerables.

La Coordinadora de ONG para el Desarrollo expresa su más absoluto rechazo a la desaparición en la práctica de la política de Cooperación al Desarrollo que supondrá gravísimas consecuencias para cientos de miles de personas con quienes trabajamos en más de 120 países en el mundo. Supondrá además el desmantelamiento de una política pública con décadas de trabajo y experiencia a sus espaldas. Y, sin duda, tendrá también graves consecuencias para las más de 8.000 personas que trabajan en el sector.

Sorprende esta decisión del gobierno cuando, precisamente antes de ayer, el Presidente del Gobierno, Mariano Rajoy en su intervención en la Asamblea General de Naciones Unidas declaró su compromiso con la seguridad, los derechos humanos y el desarrollo en la región del Sahel, un compromiso “que se viene demostrando desde hace años con muchos millones de euros en cooperación al desarrollo en muchos países”. También el Secretario General de Cooperación Internacional y Desarrollo, Gonzalo Robles, reiteró el compromiso del gobierno con los ODM.

A pesar de estas declaraciones, con un presupuesto exiguo será prácticamente imposible que el próximo Plan Director garantice el mantenimiento de la cooperación al desarrollo como una política de Estado. Ahora que el gobierno defiende la Marca España, flaco favor le hace cuando golpea de esta forma a una de las políticas que hasta hace un tiempo contaba con un importante reconocimiento internacional. No podemos dejar de recordar, ahora más que nunca, que los partidos políticos con presencia parlamentaria firmaron un Pacto de Estado contra la Pobreza en el que se comprometieron con la ciudadanía a garantizar que así fuera. ¿Dónde quedan, entonces, los compromisos políticos?

Els pressupostos de Defensa, prioritaris

Els Pressupostos Generals de l'Estat espanyol 2012 van reduir la previsió dels diversos Ministeris en un 17% de promig. Les entitats socials ja vam denunciar que algunes despeses, com les militars o les del Ministeri de l'Interior sofrien una disminució bastant més petita que altres. Un 8,87% el Ministeri de Defensa, i un 61,2% l'Agència espanyola de Cooperació al Desenvolupament (AECID), per exemple.
A primers de setembre el Consell de Ministres va aprovar un crèdit extraordinari de 1.782 milions d'euros per pagar "compres d'armament anteriorment compromeses", passant pel damunt d'altres "compromisos anteriors amb la ciutadania" en salut, educació o altres despeses socials que afecten el conjunt de la població.
D'aquesta manera, si no hi ha cap altra injecció extraordinària de diners, finalment no hi haurà una disminució del pressupost de Defensa, sinó que aquest pressupost s'incrementarà en un ... 16,88 en relació a l'any anterior!!. Inaudit però cert: les retallades no arriben a la despesa militar.
Governar es marcar prioritats, i aquestes són les prioritats del Govern actual: increment del pressupost de Defensa, disminució de les despeses socials, recentralització de l'Estat i modificació de la Constitució per assegurar que, primer de tot, està el pagament del deute extern. Un còctel explossiu que, al meu parer, supera el límit de la immoralitat.

Coses que cal recordar sobre Catalunya

1. El darrer text de l'Estatut de Catalunya redactat per la ponència va tenir tres retallades, primer al Parlament de Catalunya, després al Congrés dels Diputats de Madrid i després al Tribunal Constitucional. Malgrat això l'estat espanyol l'incompleix sistemàticament cada any en diversos articles.

2. Les darreres dades sobre balances fiscals entre CC.AA. són de 2005, i el govern espanyol no té cap ganes de publicar-ne més, atès que el trasvassament continuat i sistemàtic d'un 8% del PIB català no té comparació amb cap contribució regional coneguda en un país democràtic.

3. Fa 120 anys l'historiador Josep Coroleu es va preguntar "Perquè Espanya sigui Espanya, ¿Catalunya ha de deixar de ser Catalunya?". La resposta sembla seguir essent positiva després d'un segle, a la vista de que contínuament aquesta ha de renunciar a un pessic de llengua a l'escola, o de poder de decisió, o de fet cultural, o de ...

4. No hi ha cap article de la Constitució espanyola on es digui per què Catalunya és Espanya. Durant els darrers mesos tampoc no hi ha massa arguments racionals que defensin per què Catalunya no s'ha de separar d'Espanya.

5. Els dos partits majoritaris a Espanya han evitat algun aspecte "incòmode" de la Constitució diverses vegades, mitjançant subterfugis. També l'han canviada -sense referèndum- en una ocasió. ¿És constitucional envair competències autonòmiques per part de l'Estat?.

Espanya: millor bons veïns que mals cosins

Una coneguda meva madrilenya, del món de les ONG, em va preguntar fa pocs dies què volíem exactament els catalans. Òbviament no puc respondre per tots- li vaig dir- però jo només veig l'encaix de la nostra identitat amb Espanya en clau federal, i ara estic convençut que Espanya no serà mai federal, perquè la mentalitat del que anomeno "les Espanyes" no és, ni ha estat, ni té la voluntat de ser federal, perquè aquell estat es va forjar en un imperi centralista i jacobí i perquè no hi ha cap voluntat d'aprofundir en aquesta via federal ni dóna rèdits polítics fer-ho, fora de Catalunya o del País Basc. L'expressió genuïna d'aquest estat és la constatació repetida de que "Madrid és Espanya i Espanya és Madrid"; i aquest sí que és, al meu parer, un dels principals problemes de l'estat espanyol.

El que volem una part -ara ja substancial- dels catalans és viure en u Estat normal i democràtic, no demonitzats pels nostres veïns ni havent de donar explicacions de qui som i per què existim, És a dir, volem ser un estat més d'Europa que treballi i convisqui amb la resta de pobles. Així de senzill.

Em preocupa que la població espanyola no estigui ni ben ni gens informada del què volem a Catalunya, y em preocupa molt que la caverna mediàtica madrilenya -és a dir, espanyola per extensió com ja he dit- estigui acompanyada per manifestacions de persones que tenen una responsabilitat política (per exemple els presidents d'Extremadura, de Madrid o de Galícia) que menteixen amb total impunitat sobre la realitat catalana i espanyola i llencen repetidament missatges populistes, falsos i profundament antidemocràtics, aconseguint lamentablement que es faci veritat el que va dir fa cinquanta anys en Josep Pla de que "en la qüestió catalana el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres".

Em preocupa també que Catalunya suposi un 20% del PIB espanyol i -per exemple- més d'un 25% de les contribucions al fons de pensions, perquè això significa una gran dificultat per a la viabilitat no de l'estat català, sinó de l'estat espanyol.

Em preocupa que tants ciutadans i ciutadanes espanyols estiguin tan preocupats per nosaltres, i que els catalans ocupem una part negativa dels seus pensaments, perquè totes les persones tenim dret a ser felices i a pensar sempre en positiu. Per això les animo no a preocupar-se per nosaltres, sinó a ocupar-se juntament amb nosaltres d'aconseguir que siguem excel·lents veïns, després de cinc segles de penes per arribar a ser només mediocres familiars.

El Tractat que no ha pogut ser

Els darrers dies de juliol, quan semblava que per primer cop en la història de la humanitat podria haver-hi un Tractat internacional que reguli el comerç d'armes, les delegacions d'alguns països -entre els quals Estats Units, Rússia i Xina- van dir que "no hi havia hagut prou temps de negociació" (només fa quatre anys que es negocia!) i es van fer enrera de l'acord final.
Ha estat una decepció per a la coalició d'ONG que treballem per regular el comerç d'armes, perquè considerem que actuem de catalitzadors d'una opinió pública mundial favorable a les nostres tesis, de forma molt majoritària. Arreu del món s'aixequen veus molt autoritzades demanant que les armes i municions no circulin lliurement, que s'acullin a unes regles, entre les quals no vendre armes a dictadures, règims que violen els drets de la seva ciutadania o països en conflicte.
Tot i això, la decepció no aturarà el treball per la pau. Previsiblement a la propera Assemblea General de Nacions Unides s'aixecaran més veus exigint regular aquest comerç de la mort, perquè estem en un procés imparable gràcies a milers i centenars de milers de persones, arreu del món, que malden per tenir un món més segur, és a dir més just i menys armat.

Regular el comerç d'armes: ara va de bo

Durant aquest mes de juliol delegacions de governs de tot el món debateixen  a Nova York l'abast i les condiciones en què es firmarà el primer Tractat de la Història que ha de regular el comerç d'armes. Estem davant una cruïlla important, després de molts anys de treball per part de la coalició d'ONG que hem treballat aquest assumpte i d'altres organitzacions de la societat civil.
Podem acabar el mes amb una decepció i un Tractat només orientatiu, que no inclogui tot tipus d'armes i municions, i altres coses per l'estil o bé podrem celebrar que per primer cop es posen les bases per avançar cap a un control efectiu de les armes, també de les armes lleugeres i les municions, que maten cada dia 1.500 persones arreu del món.
La primera setmana de la Conferència deixa un saldo preocupant: per motis diversos molts països no treballen per un Tractat efectiu i vinculant amb els drets humans. Egipte exigeix una delegació palestina, Els Estats Units i Israel amenacen amb deixar la conferència si això succeeix, i Russia i Xina es freguen les mans perquè no són ells els que han d'obstruir un Tractat que no els agrada.
Hi ha encara molt debat per endavant ...i com sempre l'opinió pública mundial, com més informada estigui durant aquest temps, més pressió podrà fer perquè s'acabi la vergonya d'un comerç que suposa enriquiment amb la mort i el sofriment. humanos.

Pensàvem que érem rics i compràvem moltes armes

Aquests dies assistim atònits a alguns debats que mai no hauríem imaginat ni en somnis. Ens havíem acostumat a pensar que el món es dividia en Occident i la resta i ara veiem que la resta són moltíssims, i molts d'ells disposats a treballar tant i en unes condiciones tan diferents a les nostres que no podem competir a oferir serveis, béns i productes com els seus, si no tornem quasi a l'Edat mitjana.
En guanyar justícia social, drets polítics, econòmics i allò que en dèiem qualitat de vida, a Europa hem fet palès allò que algunes persones ens deien amb posat preocupat: que aquests guanys socials són incompatibles amb un sistema econòmic i social -el capitalisme- depredador, competitiu i que aconsegueix riquesa però no la sap distribuir.
I com que no tenim cap alternativa a mà, el mercat guanya i els drets perden dia a dia. I tot passa davant nostre mentre no atinem
Mentrestant, com pensàvem que érem rics ens vam endeutar, i aquells que ens van oferir el caramel -Bankia per exemple, o La Caixa o el Deutche Bank- es van enriquir molt però en una roda infernal que s'està acabant com el rosari de l'aurora. Quan tot era barat baixàvem els impostos, compràvem moltes armes, viatjàvem amb avió per quatre duros, i per fer-nos gastar més i que girés la maneta ens deien que la vida era una festa on hi havia barra lliure.
Ara, quan vénen mal dades, tots semblem igualment culpables i ens obliguen a pagar a festa.
No, definitivament, hi ha alguna cosa que no quadra: no pot ser que es dilueixi la responsabilitat del qui organitza la festa i de qui n'ha guanyat molta riquesa entre totes les persones que hi han estat convidades.
Per tal de no veure perdre més drets, per tal de que els poders públics i els poders econòmics comptin de veritat amb nosaltres, us invito a plantar-nos i que ens preguntin què volem. De moment, cap més retallada discrecional.
Perquè a mi, quan em preguntin, els diré que es recuperin molts diners en sanitat i educació i en canvi deixem de pagar totes les armes que deu l'Estat espanyol en aquests moments (només uns 27.000 milions d'euros). Si encara no n'hi ha prou amb això, en seguirem parlant.
Mentre no em preguntin, em planto: no a qualsevol disminució de serveis públics.

Mercats 5 - Cooperació 0

O el que és el mateix: Militarisme 5 - Pau 0.
Fa un dies el govern del PP vapresentar l Parlament espanyoil els Pressupostos Generals de l'Estat, que fan palesa una vergonya ja anunciada: retallades dràstiques en nombrosos capítols de riquesa humana per al país (72% en cooperació internacional al desenvolupament AECID, 30% en Ciència, disminució brusca de transferències a CC.AA., ...) mentre altres capítols, com el Ministeri de Defensa, es retallen en un 8,8% o el Ministeri de l'Interior en un 3,4%, mentre s'anuncia una vergonyant amnistia fiscal i un increment de l'IRPF per als ciutadans que paguem els nostres impostos via salari.

El més important, no obstant, no és allò que es retalla sinó allò que no es fa: no es repensa un impost de succesions ni una taxa a les transaccions especulatives, no es gravenm les propietats de l'Església catòlica amb l'IBI que paga tothom, no s'anulen les obres de l'AVE al Nord que s'han dmostrat faraòniques  poc rendibles, no s'implanta un salari màxim professional, etc.

Aquestes són les prioritats del Govern. Ens han marcat un cabàs de gols i estem tan esporuguits per la crisi que ens costa reacionar. Per si la dada pot ajudar a fer-ho, aquí en va una: ¿Sabíeu que la quantitat de milions d'euros (27.000) que Espanya vol retallar dels pressupostos coincideix exactament amb el deute acumulat pel Ministeri de Defensa per a "armament que no necessitem i escenaris bèl·lics que no contemplem"? (eclaracions de Constantino Méndez, ex-Secretari de Defensa, a EL PAIS el dia 13 d'agost de 2011).

Seguim restant quiets? ¿No us sembla que hauríem de declarar-nos tots antisistema?

Supervivents d'Hiroshima a Barcelona

Aquesta setmana la Fundació per la Pau ha acollit a Barcelona deu supervivents d'Hiroshimna -anomenats hibakushas- y ha organitzat una visita al Parlament de Catalunya, on els ha rebut la presidenta Núria de Gispert i s'han reunit amb representants de tres grups parlamentaris, a qui van demanar una resolució de condemna a l'armament nuclear i la petició perquè el Parlament espanyol faci el mateix.

Els testimonis d'aquestes deu persones, que denuncien tant l'armament nuclear conm l'energia nuclear en general, són molt emotius i fins i tot esfereïdors. Veure de prop aquestes persones i escoltar el seu drama em reafirma en el convenciment de que no hi ha energia nuclear bona. L'energia nuclear és, pel cap baix, molt perillosa, altament destructiva i contaminant durant moilts segles. Convé que ens ho anem recordant i que ho fem saber a l'opinió pública tants cops com calgui.

Amb les coses de menjar no s'hi juga

Fa uns dies vaig escoltar aquesta frase -que em va transportar a la meva infància- en boca d'una mare jove dirigint-se al seu fill. Com estic molt sensible a les penúries econòmiques de bastantes persones properes, no em va ressonar en sentit literal sinó en clau de drets.

Confesso que vaig sentir molta indignació en recordar les mesures que -cada dia, a tota hora i per diversos mitjans- els governants ens imposen com una medicina obligada a una malaltia quasi incurable que es diu crisi. I, com en la medicina 'ortodoxa', estic segur que estem confonent (de forma interessada, els mercats no són tontos) els símptomes amb les causes, i a base de retallades a tort i a dret s'ataquen els símptomes d'una disbauxa que diuen que hem comès anys ha, sense atacar i ni tan sols parlar de les causes, la principal de les quals és un sistema econòmic que es basa en la competència, el lucre i la iniciativa individual que condueixen a la desigualtat cada cop més gran entre col·lectius i persones diverses.

La conseqüència ens l'anem trobant cada dia: més desigualtat econòmica, més retallada de drets socials i poca solució als problemes globals que es diuen vivenda, treball, sostenibilitat ambiental, pau social i una vida digna per a tothom. Hi ha una línia vermella que no hem de permetre passar, i aquesta línia envolta els nostres drets civils, socials i econòmics guanyats a base de regular i posar límits al sistema depredador. Jo no jugo. Amb les coses de menjar, amb els drets de tothom no hi jugo.

Quina inseguretat amb el Consell de Seguretat!

El veto recent de Rússia i la Xina a una declaració de condemna al règim d'Al Assad a Síria -inadmissible quan hi ha en joc la conculcació dels drets més elementals de tot un poble- ha deixat veure, per enèssima vegada, la doble moral amb què es mesuren les coses: Els Estats Units i Europa posen el crit al cel i inenten noves formes de pressió (benvingudes siguin), quan els primers ens tenen acostumats a vetar sistemàticament qualsevol declaració de condemna a la conducta de l'estat d'Israel, sigui quin sigui el tema.

Aquesta és una mostra clara de la perillositat del dret de veto en el Consell de Seguretat, que desdibuixa els esforços per ptreservar la seguretat mundial y molt sovint els inutilitza. Tan de bo s'aixequi un clamor ciutadà mundial contra el dret de veto. Mereixerà, d'entrada, el premi Nobel de la Pau.

Escòcia, Catalunya, Flandes

Resultarà, per variar, que els estats jacobins d'Europa hauran de mirar cap als Estats Units per trobar un federalisme menys complexe i que deixa respirar els seus estats. N'estic tan tip d'haver de triar entre nacionalismes i entre "identitats que maten" (en paraules sàvies d'Amin Malouff), d'haver de fer les gràcies tant sí com no a la "marca España" que ara es torna a posar de moda (ai làs!), que desitjaria que els polítics i les societats civils de Flandes, Escòcia i Catalunya es posessin d'acord a dibuixar un full de ruta incontestable per ser d'Europa sense més servituds. Tan difícil seria?