dissabte, 7 d’octubre de 2017

La violència com a solució

(Article publicat al diario ARA el dijous 5 d'octubre de 2017)

Sota aquest títol provocatiu s’amaga una afirmació contundent: la violència mai forma part de la solució d’un problema, sigui domèstic, social, cultural o polític. Pot tapar algun problema durant un temps, però no n’arregla cap. Així de senzill, i així de clar. I si el monopoli legal de la violència el tenen els estats, l’exercici de la violència per part seva tampoc no és mai una solució sinó, com a màxim, un remei immediat per evitar un mal més gran i sempre dins d’uns paràmetres de protecció i de proporcionalitat.

El dia 1 d’octubre les forces de seguretat de l’estat espanyol van exercir arreu de Catalunya una violència innecessària, desproporcionada i inútil contra moltes persones que expressaven un anhel de forma pacífica, com resta demostrat en nombrosos testimonis gràfics que han arribat a mig món. Ho van fer, seguint ordres, per impedir un “mal major” per a l’Estat (un referèndum d’autodeterminació no acceptat), però molt possiblement la conseqüència serà un altre mal majúscul: la pèrdua irreparable i definitiva de molta gent d’aquest país per a un possible projecte comú amb Espanya.

Al llarg de la Història s’ha utilitzat molt sovint la violència amb l’argument de que “no hi ha més remei” i no es pot resoldre un conflicte d’altra manera -- com fa notar el professor Vicent Martínez Guzmán--, però aquesta lògica trenca les possibilitats de fer les paus basant-nos en la imaginació i la creativitat per fer les coses d’una altra manera. Es tracta d’una altra lògica, com les que han tingut la resistència pacífica del mahatma Gandhi, la desobediència civil de la igualtat de drets per a la població afroamericana o de l’abolició dels servei militar obligatori, i tantes altres causes que s’han basat en lògiques de noviolència, que han estat titllades sovint d’utopies idealistes però que han assolit amb èxit els seus objectius.

La voluntat pactista catalana, demostrada en la preservació dels períodes de pau i treva en què es deixava de fer guerres, o en el Consolat de Mar, o en la promulgació l’any 2003 de la Llei de Foment de la Pau, demana avui un esforç d’imaginació moral per resoldre un conflicte seriós i profund per mitjans pacífics. Aquesta ha estat la força d’un procés sobiranista molt transversal, que ha captivat una bona part de la societat catalana precisament perquè oposava a la raó de la força de l’Estat una altra raó, la determinació d’assolir un dret col·lectiu (l’autodeterminació) per mitjans pacífics.

En el llarguíssim conflicte de la relació entre Catalunya i Espanya, per a uns, o de l’encaix de la identitat catalana en el conjunt de l’Estat, per a uns altres, s’ha partit sempre de dues posicions impossibles de confrontar només des del raciocini. D’una banda, l’axioma de que la sobirania espanyola no es pot trossejar i en conseqüència les lleis així ho dicten. D’una altra banda, que un poble o una comunitat  té dret a exercir l’autodeterminació per decidir el seu futur, com és el cas de Catalunya.

Sense entrar en disquisicions identitàries convé precisar més. Antoni Soler, president de FundiPau, escrivia fa uns dies que la unitat de qualsevol grup humà, en qualsevol ordre de la vida, només pot estar fonamentada en la lliure adhesió a un projecte comú. Invocar l’obligació o la llei per mantenir la unitat suposa de fet admetre que aquella llei no és sostenible. La unitat per obligació no és unitat, és sotmetiment. Per tant, la unitat s’ha de construir des del reconeixement de l’altre, del dret a l’autodeterminació de l’altre, des del respecte al sentiment de tothom, tenint cura dels drets de tothom, també de les minories que pensen i senten diferent,  buscant un vincle positiu per caminar junts per voluntat de tothom.

Qui pot decidir realment com a subjecte polític? Pot fer-ho una part d’un Estat modern? Això no violentaria les regles democràtiques? Aquestes qüestions semblen cada cop més irrellevants en aquest conflicte. Precisament per preservar el dret de les minories, qualsevol grup humà que se’n senti i que accepti les conseqüències d’una decisió madurada en té dret. I si una comunitat està dividida en els seus sentiments, la forma més apropiada de conèixer l’estat d’opinió és fer una consulta democràtica.

Arribats al grau de conflictivitat actual, des de l’ICIP ens femn ressò de la petició del govern català per demanar una mediació internacional urgent, que preservi els drets i les llibertats tan durament aconseguides i que reverteixi unes relacions entre Catalunya i Espanya que resulten tòxiques ara mateix per a molta gent. I assegurem, això sí, que totes les passes que anem donant des de Catalunya segueixen les pautes d’una conducta pacífica, serena i noviolenta que han estat fins ara sinònim de civisme i bon fer. El cap fred i el cor calent ens fan més humans, si no deixem mai que la visceralitat ens governi.


dijous, 21 de setembre de 2017

És possible un món en pau?

(Article publicat a Xarxanet, el Dia Internacional per la Pau, 21 de setembre de 2017)

Aquesta és una qüestió que té moltes arestes. És impossible un món sense conflictes, perquè són inherents a la societat humana, però és possible un món on es puguin resoldre de manera pacífica. És impossible el cel a la terra, però és ben possible conformar unes societats bàsicament justes que s’interrelacionen de forma cooperativa.

El fet que la humanitat no hagi transitat fins ara per aquest relat no el fa utòpic ni irrealitzable. Ans al contrari, el fa reptador. Això sí, cal posar les condicions perquè la convivència pacífica entre els pobles sigui factible. I perquè ho sigui l’opinió pública –cadascú de nosaltres i tots junts-- s’ha de conjurar a pressionar els poders públics perquè les coses canviïn. El camí que emprenem per construir societats segures, la resposta que donem als episodis violents, la violència ambiental i cultural que ens envolta i permetem sense crítica, tot això ha de canviar.

El relat més instal·lat sobre allò que ens dóna seguretat és que cal tenir sempre més força que l’adversari potencial, i així ens ha anat: bombes altament destructives, exèrcits monumentals, amenaces constants a la seguretat dels altres … i un món cada cop més insegur a la recerca de la màxima seguretat. Aquest és el discurs “oficial” sobre la seguretat, i la primera cosa que hauria de modificar-se substancialment per transitar cap a la pau positiva. Agafant una expressió de l’escriptor Vicenç Villatoro, “no hi ha millor manera de perdre’s que comprar un mapa equivocat”. I constantment estem “comprant” la idea de que la seguretat es basa en la força, i no en la cooperació.

Abordar amb valentia les causes que generen els conflictes, i no fixar-nos solament en les conseqüències immediates d’un acte de violència, suposa un segon gran canvi de percepció. Massa sovint la resposta a la violència només la tapa, sense resoldre l’arrel que fa possible nous conflictes sovint també violents. La pau està íntimament lligada a la justicia i depèn de que aquesta sigui una realitat. Cada cop que prenem una mesura favorable a la justícia social fem un món més pacífic. Cada cop que permetem una injusticia el fem més violent. Cada cop que es genera i s’alimenta un conflicto tenim més possibilitats de respondre amb violencia. I cada cop que aconseguim un pacte entre interessos diversos construïm pau.

I també –no em canso de repetir-ho—és important ser conscients que la pau no és un desig, sinó una construcció que requereix l’esforç continuat de cadascú. No és només un objectiu sinó el camí per assolir-lo, dia a dia, perquè la pau vagi creixent i mantenint-se amb fermesa.

En aquests dies, tan importants per al futur de Catalunya i d’Espanya, és especialment oportú recordar-nos que les persones referents que van fer de la seva vida un camí de pau (Gandhi, Luther King,…) van defensar amb fermesa les seves idees, van ser valentes, desobedients davant la injusticia, sempre amb un somriure i sense denigrar ningú sinó oposant-se a les idees i comportaments d’altres i acceptant les conseqüències dels seus actes.


dijous, 23 de març de 2017

La democràcia i el poder militar

Article publicat al DIARI DE GIRONA, el dia 18 de març de 2017, amb el títol "La democràcia, l'exèrcit i Expojove"

El cronista de les expedicions militars de Juli César li atribueix la famosa frase “Si vis pacem para bellum” (si vols la pau prepara la guerra), que la Història ha demostrat que a més de falsa és rotundament desafortunada, ja que la humanitat s’ha passat segles preparant la guerra sense aconseguir més pau que la que assoleixen els veïns gràcies al seu seny i sentit comú, i no a la preparació de la guerra. I en canvi hem tingut episodis històrics de pau –com la segona meitat del segle XX a Occident, només a Occident—gràcies als qui han preparat la pau amb diplomàcia, tractats internacionals, mediació entre enemics o creant organismes i instruments per al diàleg o la construcció de pau. Definitivament, si vols la pau prepara la pau, sense ingenuïtats però també sense que ningú pretengui fer-nos passar bou per bèstia grossa.

Feta aquesta declaració d’intencions, entrem en matèria. La Fira Expojove 2017 es celebrarà a Girona del 5 al 7 d’abril i, com en edicions anteriors, l’exèrcit espanyol ha anunciat la seva intenció de ser-hi present, amb l’argument oficial de que constitueix una sortida professional més per als joves que s’hi atansaran aquells dies.

Més enllà de l’argumentació expressada, que ens convidaria a reflexionar sobre la necessitat de regular, en tal cas, aquesta sortida professional com una altra, acomplint l’Estatut dels treballadors, sota la jurisdicció ordinària, amb 40 hores de treball setmanal, etc. està clar que la missió i els objectius de les forces armades s’escapen d’aquesta lógica i no pretenen homologar-s’hi. Per això, moviments com la campanya “Desmilitaritzem l’educació – Les armes no eduquen, les armes maten” (que aplega més de 40 entitats i organitzacions socials) treballa des de fa anys perquè l’exèrcit no tingui una presència activa ni en centres d’ensenyament ni en salons i fires relacionades amb la infància i la joventut.

Aquesta campanya ha tingut un primer èxit en la darrera edició del Saló de la Infància de Barcelona, en què l’exèrcit no hi va ser invitat i a més s’han canviat les bases per a la inscripció futura d’organitzacions en aquesta Fira. Però a l’Expojove es torna a anunciar la seva presència, ara però amb una diferència essencial d’altres anys: en aquests moments no es tracta de discutir el paper de l’exèrcit en una Fira, sinó la preminència del poder civil –democràtic i lliurement elegit per la ciutadania—sobre el poder militar, perquè el Parlament de Catalunya va aprovar, el 14 de juliol de 2016, una moció sobre la desmilitarització de Catalunya, que en el seu punt 5 insta el Govern a “evitar la presència de l’exèrcit en qualsevol centre educatiu i de formació i evitar també que sigui present en espais educatius i promocionals com el Saló de l’Ensenyament o el Saló de la Infància, a Barcelona; el Saló Esport i Turisme de Muntanya o la Fira de Formació Professional, a Lleida; l’ExpoJove, de Girona; o l’Espai de l’Estudiant, de Valls”.

La gravetat de la possible presència militar a l’Expojove no rau, doncs, en una discussió ideològica o de visions del món més o menys militaristes, sinó en la defensa de les nostres institucions democràtiques, que han de ser la màxima expressió de la nostra vida en convivència i en l’estat de dret que tant es proclama darrerament. Les institucions públiques de pau, com l’ICIP, hem nascut per defensar totes les expressions democràtiques com a instruments de construcció de pau. Per això estem profundament preocupats per unes decisions que alterin l’ordenament del poder. En aquesta preocupació esperem trobar-hi totes les persones demòcrates, sigui quina sigui la seva ideologia política.


dilluns, 27 de febrer de 2017

Simplement, no són refugiats

Article publicat al diari ARA, el diumenge 29 de gener de 2017:

Diguem les coses pel seu nom. La mal anomenada crisi de refugiats no és més que la fugida massiva, involuntària, provocada  i dolorosa de milions de persones de Síria, Iraq, el Iemen i –en menor mesura—de Líbia a causa de la guerra, d’Eritrea a causa de la dictadura i la misèria, d’Afganistan o Somàlia a causa de la inestabilitat política i social endémica, o d’altres països a causa de la pobresa i l’absència d’oportunitats de gaudir d’una vida digna. Fugida que, malauradament, no troba refugi definitiu enlloc.

Fa un any i mig, a l’agost de 2015, en una entrevista a TV3 ja vaig dir –com deien altres veus més autoritzades que la meva—que l’èxode descontrolat de persones que buscaven refugi i asil a Europa requeria una resposta ràpida i decidida, la col·laboració de les policies europees per registrar els centenars de milers de persones que arribaven a les costes mediterrànies, corredors humanitaris segurs i un repartiment equitatiu dels demandants d’asil entre els països tenint en compte tres variables: el nombre d’habitants, el PIB per càpita i el percentatge d’habitants immigrants de primera generació de cada Estat de la Unió Europea. No s’ha fet res de tot això.

En aquell moment va semblar que Angela Merkel liderava la voluntat d’acollir les persones que escapaven de l’infern però va durar ben poc, el temps de fer un parell d’enquestes d’opinió que albiraven resistències d’una part dels seus votants. Europa, aquest conglomerat d’interessos estatals que no cedeixen sobirania ni quan hi surten perdent, va iniciar tot seguit un espectacle obscè, aquí i allà, de declaracions nacionalistes, islamofòbia i por a la diferencia que encara segueix i s’ha instal·lat en la ment d’una part de l’opinió pública.

Des de fa molts mesos els responsables polítics europeus fan que miren cap a una altra banda, culpabilitzen els països d’entrada, no critiquen les declaracions xenòfobes, busquen solucions precàries com un acord amb Turquia o ara amb Líbia per fugir d’estudi, oblidant un dels principis que crèiem fundacionals de la Unió Europea i s’han demostrat fallits: que la seguretat ha d’estar al servei de la llibertat de la ciutadania i no a l’inrevés.

De tot això se’n deriven tres conseqüències per al futur. La primera, que alimentant pors i prejudicis estem convertint Europa en un castell, tancat en sí mateix i sense capacitat per ara d’albirar models on la seguretat no tingui com a subjecte l’Estat sinó els ciutadans, que no respongui a la violència amb més violència i que respecti escrupulosament els drets socials i polítics. Un castell tancat que, si no canviem les coses, aviat farà pudor de resclosit.

La segona conseqüència és que també estem alimentant l’odi de generacions futures. Davant l’abandonament, les excuses i el menysteniment només podrà construir-se rancúnia, d’aquells que ho han perdut tot i perden també l’esperança en la regió més desenvolupada del món. Malgrat les nombroses accions i la resposta solidària, meritòria i imprescindible d’una part de l’opinió pública europea –com l’organització del concert d’avui a Barcelona--, la resposta oficial dels poders polítics és francament vergonyant i ens obliga a dir que ja n’hi ha prou de fer equilibris per no res. El poder no només ha de gestionar, ha de fer a més pedagogia en valors fonamentals de convivència.

I també ens estem acostumant a legitimar la pèrdua de drets i llibertats en nom d’una suposada millora de la seguretat col·lectiva. Des del món acadèmic s’han fet mil estudis que vénen a demostrar que no farem un món més segur amb més militarisme sinó amb més justicia i amb la transformació pacífica dels conflictes. Però poc a poc s’inocula el relat contrari, engreixant el complex militar industrial i cronificant conflictes armats arreu.


Em semblen tres fets prou importants com per reaccionar d’una vegada, davant el repte més important que tenim perquè la ciutadania europea torni a creure en el projecte comú de convivència, en una societat oberta i plural.

I diguem-ho ben clar: No són refugiats, sinó interpel·lacions vivents d’un mode de vida occidental tancat i mesquí., que té una por irracional a perdre uns privilegis que ara són ben coneguts per tothom. No són refugiats perquè hem globalitzat l’economia de les elits, els problemes de qualsevol racó de món i les marques comercials  però no els anhels de les persones. Aquests anhels només es podrán tractar de forma global quan la desigualtat deixi de ser obscena. No són refugiats, simplement, perquè no els donem refugi.


dissabte, 5 de novembre de 2016

Armes nuclears: petita bona notícia

L'Assemblea General de Nacions Unides va aprovar el proppassat 27 d'octubre, per 123 vots a favor, 38 en contra (entre els quals el d'Espanya) i 15 abstencions, "iniciar negociacions multilaterals sobre desarmament nuclear". Els governs d'Àustria, Brasil, Irlanda, Mèxic, Nigèria i Sudàfrica han proposat "promoure un instrument legal vinculant per prohibir les armes nuclears, que avanci cap a la seva total eliminació".

Aquestes negociacions s'iniciaran el proper any, 2017, i es fan ressò d'una llarga lluita democràtica i civil d'organitzacions com ICAN --de la qual FundiPau n'és membre--, Creu Roja Internacional o Majors for Peace, xarxa internacional presidida per l'alcalde de Granollers. Es tracta d'establir un instrument jurídicament vinculant que prohibeixi aquestes armes que --recordem-ho-- s'emmagatzemen actualment, cada cop amb menys seguretat, i poden arribar a destruir la humanitat per la voluntat única d'unes quantes persones.

Es tracta, sens dubte, d'una bona notícia en un món que no es caracteritza per la seva estabilitat. És només un primer pas. Els qui hem participat en altres causes, com l'eliminació de les mines antipersona o la prohibició de les bombes de dispersió, sabem que les millores en humanització són lentes. Però també sabem que totes elles necessiten d'un primer pas, tímid i no gaire consensuat, per donar el segon, i el tercer, i ... arribar a acords vinculants.

Ens en felicitem, i treballarem perquè la postura del govern espanyol no giri l'esquena a la humanització del món i s'impliqui activament en aquesta causa, que també és la seva. Aquest canvi de postura haurà de ser un pas més en aquest triomf de la humanitat, i l'encarem amb il·lusió.

dilluns, 3 d’octubre de 2016

Estem fent un món amb massa pors

Escric encara en estat de xoc, després de l'ajustada victòria del NO en el plebiscit de Colòmbia (ahir, 2 d'octubre) sobre els acords de pau. El resultat no es pot simplificar com un NO a la pau, ni tan sols com un NO a construir un país més just. Però potser sí que es pot simplificar com un NO a la generositat amb els combatents (guerrillers d'una banda i paramilitars de l'altra), com un NO a passar pàgina a partir de la veritat, la reparació a les víctimes i al compromís de no repetició, o com un NO a signar la pau amb qui la dreta i les elits pensen cada any que estan a punt de derrotar definitivament.

En el país més desigual d'Amèrica Llatina (un 0,49% de la població té el 50% de la terra, per exemple) i davant la paralització dels acords recentment signats, no es pot deixar la negociació sobre el futur al govern, les FARC i als qui han dit NO a aquest acord, sinó que cal --a partir d'ara mateix-- crear una taula de concertació amb altres actors cívics i socials per debatre no només sobre la desmilitzarització del país, sinó també sobre mesures per millorar l'equitat, el respecte als drets de tothom i la justícia social.

Aquest de Colòmbia no és l'únic exemple de decisió presa el darrer any amb el color de la por, color sempre defensiu i covard. Fixem-nos en molts dels arguments del Brexit al Regne Unit, o de les polítiques anti-immigració a Hungria i altres països de l'Est d'Europa, o de la paralització de converses entre Israel i Palestina, o de la tebior internacional a condemnar els excessos russos a les seves fronteres, o a la necessitat russa de reivindicar-se com a potència mundial amb orgull, o de domini regional d'Aràbia Saudita conculcant drets a tort i a dret, amb la comunitat internacional mirant cap a una altra banda, o les raons per les quals Europa es desentén del milió de refugiats que han trucat a la seva porta amb desesperació, o ...  Fixem-nos-hi bé, perquè molts dels arguments explicats tenen com a base la por a la pèrdua de privilegis, la por a no ser considerats, la por a la diversitat, la por al mestissatge, la por a deixar de ser qui som, la por, la por.

El món que ens arriba, ja globalitzat econòmicament parlant, només podrà ser un món on les causes i els problemes també es globalitzaran, per bé o per mal, i ens afectaran de manera directa. Les reaccions de "a mi no m'afecta" tenen anunciada la data de caducitat, i com ens afecten caldrà entomar-les amb visió global i ànim constructiu. S'estan acabant les gàbies de vidre i els privilegis geogràfics; els cants de sirena de l'extrema dreta xenòfoba i elitista s'escoltaran un temps (i malauradament influiran encara en les decisions polítiques) però no poden portar més que a l'enfrontament i a un món invivible.

La por no és una bona consellera, i porta molt sovint al tancament, a la defensa numantina, a l'exclusió de l'altre, a la no-cooperació sistèmica. Per això, la consciència ciutadana i les lluites informades pels drets humans, la justícia global i la pau són més necessàries que mai, no sigui que quan ens n'adonem ja habitem un món amb por a cada cantonada. Amb por a l'altre, que és com nosaltres i també tindrà por.

dijous, 25 d’agost de 2016

El paper dels exèrcits i el paper dels Tribunals Constitucionals

Em referiré a dos temes ben diferents, pel que tenen de preocupant de cara al futur de la democràcia, i perquè tenen un denominador comú: l'afebliment de l'estat de dret, de la separació de poders i de la democràcia representativa.

El primer és l'entrada al Reichtag alemany (la Cambra legislativa) d'una proposta de canvi constitucional per tal que l'exèrcit pugui intervenir, dintre d'Alemanya, "per combatre el terrorisme i en situacions excepcionals de violència". El segon és el canvi legislatiu, ja perpetrat a Espanya, pel qual el Tribunal Constitucional afegeix algunes funcions sancionadores i coercitives davant l'incompliment de les seves sentències (canvi pensat quasi exclusivament per a les Comunitats autònomes, perquè l'Estat ha estat i segueix essent el principal incomplidor).

Els exèrcits nacionals europeus, que s'han legitimat en els darrers dos-cents cinquanta anys com els instruments dels estats-nació per preservar la integritat territorial i per defensar les fronteres de possibles atacs d'altres estats, en la pràctica han estat més vegades instruments de les elits per preservar o canviar l'statu quo (mitjançant pronunciaments armats, suport a una opció política determinada o bé operacions internacionals), o bé instruments per incrementar el poder i la influència del país en l'àmbit internacional (guerres colonials, operacions exteriors per assegurar matèries estratègiques, etc).

En el darrer quart del segle XX les opinions públiques europees han denunciat repetidament aquest ús il·legítim de la força i, com a conseqüència, els exèrcits han re-legitimat la seva funció mitjançant activitats "ben vistes", com les anomenades operacions humanitàries o de pacificació. Així, sense canviar el sentit dels exèrcits nacionals ni posar en dubte la seva legitimitat s'ha edulcorat la seva imatge als ulls de l'opinió pública, neutralitzant altres possibles solucions alternatives com l'enfortiment d'alguna força multilateral no depenent dels Estats o la creació d'una força de pacificació veritablement multinacional, per resoldre els conflictes arreu del món, i ni tan sols es malda per apagar la gasolina que alimenta els exèrcits: el comerç incessant d'armes.

Ara s'intenta donar un pas més, començant a plantejar que els exèrcits democràtics tinguin "missions interiors" amb tasques tan poc delimitades com "la lluita contra el terrorisme i les situacions excepcionals de violència". On acaba la delinqüència organitzada i comença el terrorisme? Qui defineix una situació excepcional de violència? La injustícia estructural, la desigualtat creixent, no són situacions de violència continuada que cap Estat no combatrà contra les seves pròpies elits? Arribarà un dia que es consideri anormal el dret de manifestació, per exemple?. Ja hem vist, a França, soldats a la porta de les escoles que ofereixen una imatge de falsa seguretat, sense que aquesta contribució hagi evitat els atacs terroristes abans, durant o després d'aquests imatges.

En el cas de les funcions del Tribunal Constitucional espanyol la qüestió de fons és que el poder executiu força el legislatiu a aprovar un canvi que per comptes de re-legitimar un òrgan creat "amb pinces" en la transició de la dictadura a una incipient democràcia, se'l commina a ser jutge i part, i per tant fàcilment derivar cap a ser instrument de l'Administració central "contra" unes altres administracions que també formen part d'un tipus d'Estat consensuat per mantenir la convivència entre territoris diversos. No és, doncs, una manera de trencar el pacte social i canviar les regles de joc per part dels que mai no han cregut en un Estat descentralitzat? No serà 'jugar amb foc' en una situació com l'actual a l'Estat espanyol?

La conclusió em sembla senzilla: no hi ha cap raó de pes per donar a l'exèrcit una missió per a la qual no està ni preparat ni legitimat democràticament (encara que arribi a ser legal), ni cap raó de pes perquè el prestigi dels Tribunals Constitucionals els converteixi en legisladors davant contenciosos entre administracions i executors de sancions al mateix temps, fet que els posa en la difícil tesitura de deslegitimar-se continuadament davant d'alguna de les parts en conflicte.

La divisió de poders ha estat una difícil conquesta social per regular la convivència. No podem menystenir-la amb càlculs mesquins ni falsos miratges.