dijous, 23 de març de 2017

La democràcia i el poder militar

Article publicat al DIARI DE GIRONA, el dia 18 de març de 2017, amb el títol "La democràcia, l'exèrcit i Expojove"

El cronista de les expedicions militars de Juli César li atribueix la famosa frase “Si vis pacem para bellum” (si vols la pau prepara la guerra), que la Història ha demostrat que a més de falsa és rotundament desafortunada, ja que la humanitat s’ha passat segles preparant la guerra sense aconseguir més pau que la que assoleixen els veïns gràcies al seu seny i sentit comú, i no a la preparació de la guerra. I en canvi hem tingut episodis històrics de pau –com la segona meitat del segle XX a Occident, només a Occident—gràcies als qui han preparat la pau amb diplomàcia, tractats internacionals, mediació entre enemics o creant organismes i instruments per al diàleg o la construcció de pau. Definitivament, si vols la pau prepara la pau, sense ingenuïtats però també sense que ningú pretengui fer-nos passar bou per bèstia grossa.

Feta aquesta declaració d’intencions, entrem en matèria. La Fira Expojove 2017 es celebrarà a Girona del 5 al 7 d’abril i, com en edicions anteriors, l’exèrcit espanyol ha anunciat la seva intenció de ser-hi present, amb l’argument oficial de que constitueix una sortida professional més per als joves que s’hi atansaran aquells dies.

Més enllà de l’argumentació expressada, que ens convidaria a reflexionar sobre la necessitat de regular, en tal cas, aquesta sortida professional com una altra, acomplint l’Estatut dels treballadors, sota la jurisdicció ordinària, amb 40 hores de treball setmanal, etc. està clar que la missió i els objectius de les forces armades s’escapen d’aquesta lógica i no pretenen homologar-s’hi. Per això, moviments com la campanya “Desmilitaritzem l’educació – Les armes no eduquen, les armes maten” (que aplega més de 40 entitats i organitzacions socials) treballa des de fa anys perquè l’exèrcit no tingui una presència activa ni en centres d’ensenyament ni en salons i fires relacionades amb la infància i la joventut.

Aquesta campanya ha tingut un primer èxit en la darrera edició del Saló de la Infància de Barcelona, en què l’exèrcit no hi va ser invitat i a més s’han canviat les bases per a la inscripció futura d’organitzacions en aquesta Fira. Però a l’Expojove es torna a anunciar la seva presència, ara però amb una diferència essencial d’altres anys: en aquests moments no es tracta de discutir el paper de l’exèrcit en una Fira, sinó la preminència del poder civil –democràtic i lliurement elegit per la ciutadania—sobre el poder militar, perquè el Parlament de Catalunya va aprovar, el 14 de juliol de 2016, una moció sobre la desmilitarització de Catalunya, que en el seu punt 5 insta el Govern a “evitar la presència de l’exèrcit en qualsevol centre educatiu i de formació i evitar també que sigui present en espais educatius i promocionals com el Saló de l’Ensenyament o el Saló de la Infància, a Barcelona; el Saló Esport i Turisme de Muntanya o la Fira de Formació Professional, a Lleida; l’ExpoJove, de Girona; o l’Espai de l’Estudiant, de Valls”.

La gravetat de la possible presència militar a l’Expojove no rau, doncs, en una discussió ideològica o de visions del món més o menys militaristes, sinó en la defensa de les nostres institucions democràtiques, que han de ser la màxima expressió de la nostra vida en convivència i en l’estat de dret que tant es proclama darrerament. Les institucions públiques de pau, com l’ICIP, hem nascut per defensar totes les expressions democràtiques com a instruments de construcció de pau. Per això estem profundament preocupats per unes decisions que alterin l’ordenament del poder. En aquesta preocupació esperem trobar-hi totes les persones demòcrates, sigui quina sigui la seva ideologia política.


dilluns, 27 de febrer de 2017

Simplement, no són refugiats

Article publicat al diari ARA, el diumenge 29 de gener de 2017:

Diguem les coses pel seu nom. La mal anomenada crisi de refugiats no és més que la fugida massiva, involuntària, provocada  i dolorosa de milions de persones de Síria, Iraq, el Iemen i –en menor mesura—de Líbia a causa de la guerra, d’Eritrea a causa de la dictadura i la misèria, d’Afganistan o Somàlia a causa de la inestabilitat política i social endémica, o d’altres països a causa de la pobresa i l’absència d’oportunitats de gaudir d’una vida digna. Fugida que, malauradament, no troba refugi definitiu enlloc.

Fa un any i mig, a l’agost de 2015, en una entrevista a TV3 ja vaig dir –com deien altres veus més autoritzades que la meva—que l’èxode descontrolat de persones que buscaven refugi i asil a Europa requeria una resposta ràpida i decidida, la col·laboració de les policies europees per registrar els centenars de milers de persones que arribaven a les costes mediterrànies, corredors humanitaris segurs i un repartiment equitatiu dels demandants d’asil entre els països tenint en compte tres variables: el nombre d’habitants, el PIB per càpita i el percentatge d’habitants immigrants de primera generació de cada Estat de la Unió Europea. No s’ha fet res de tot això.

En aquell moment va semblar que Angela Merkel liderava la voluntat d’acollir les persones que escapaven de l’infern però va durar ben poc, el temps de fer un parell d’enquestes d’opinió que albiraven resistències d’una part dels seus votants. Europa, aquest conglomerat d’interessos estatals que no cedeixen sobirania ni quan hi surten perdent, va iniciar tot seguit un espectacle obscè, aquí i allà, de declaracions nacionalistes, islamofòbia i por a la diferencia que encara segueix i s’ha instal·lat en la ment d’una part de l’opinió pública.

Des de fa molts mesos els responsables polítics europeus fan que miren cap a una altra banda, culpabilitzen els països d’entrada, no critiquen les declaracions xenòfobes, busquen solucions precàries com un acord amb Turquia o ara amb Líbia per fugir d’estudi, oblidant un dels principis que crèiem fundacionals de la Unió Europea i s’han demostrat fallits: que la seguretat ha d’estar al servei de la llibertat de la ciutadania i no a l’inrevés.

De tot això se’n deriven tres conseqüències per al futur. La primera, que alimentant pors i prejudicis estem convertint Europa en un castell, tancat en sí mateix i sense capacitat per ara d’albirar models on la seguretat no tingui com a subjecte l’Estat sinó els ciutadans, que no respongui a la violència amb més violència i que respecti escrupulosament els drets socials i polítics. Un castell tancat que, si no canviem les coses, aviat farà pudor de resclosit.

La segona conseqüència és que també estem alimentant l’odi de generacions futures. Davant l’abandonament, les excuses i el menysteniment només podrà construir-se rancúnia, d’aquells que ho han perdut tot i perden també l’esperança en la regió més desenvolupada del món. Malgrat les nombroses accions i la resposta solidària, meritòria i imprescindible d’una part de l’opinió pública europea –com l’organització del concert d’avui a Barcelona--, la resposta oficial dels poders polítics és francament vergonyant i ens obliga a dir que ja n’hi ha prou de fer equilibris per no res. El poder no només ha de gestionar, ha de fer a més pedagogia en valors fonamentals de convivència.

I també ens estem acostumant a legitimar la pèrdua de drets i llibertats en nom d’una suposada millora de la seguretat col·lectiva. Des del món acadèmic s’han fet mil estudis que vénen a demostrar que no farem un món més segur amb més militarisme sinó amb més justicia i amb la transformació pacífica dels conflictes. Però poc a poc s’inocula el relat contrari, engreixant el complex militar industrial i cronificant conflictes armats arreu.


Em semblen tres fets prou importants com per reaccionar d’una vegada, davant el repte més important que tenim perquè la ciutadania europea torni a creure en el projecte comú de convivència, en una societat oberta i plural.

I diguem-ho ben clar: No són refugiats, sinó interpel·lacions vivents d’un mode de vida occidental tancat i mesquí., que té una por irracional a perdre uns privilegis que ara són ben coneguts per tothom. No són refugiats perquè hem globalitzat l’economia de les elits, els problemes de qualsevol racó de món i les marques comercials  però no els anhels de les persones. Aquests anhels només es podrán tractar de forma global quan la desigualtat deixi de ser obscena. No són refugiats, simplement, perquè no els donem refugi.


dissabte, 5 de novembre de 2016

Armes nuclears: petita bona notícia

L'Assemblea General de Nacions Unides va aprovar el proppassat 27 d'octubre, per 123 vots a favor, 38 en contra (entre els quals el d'Espanya) i 15 abstencions, "iniciar negociacions multilaterals sobre desarmament nuclear". Els governs d'Àustria, Brasil, Irlanda, Mèxic, Nigèria i Sudàfrica han proposat "promoure un instrument legal vinculant per prohibir les armes nuclears, que avanci cap a la seva total eliminació".

Aquestes negociacions s'iniciaran el proper any, 2017, i es fan ressò d'una llarga lluita democràtica i civil d'organitzacions com ICAN --de la qual FundiPau n'és membre--, Creu Roja Internacional o Majors for Peace, xarxa internacional presidida per l'alcalde de Granollers. Es tracta d'establir un instrument jurídicament vinculant que prohibeixi aquestes armes que --recordem-ho-- s'emmagatzemen actualment, cada cop amb menys seguretat, i poden arribar a destruir la humanitat per la voluntat única d'unes quantes persones.

Es tracta, sens dubte, d'una bona notícia en un món que no es caracteritza per la seva estabilitat. És només un primer pas. Els qui hem participat en altres causes, com l'eliminació de les mines antipersona o la prohibició de les bombes de dispersió, sabem que les millores en humanització són lentes. Però també sabem que totes elles necessiten d'un primer pas, tímid i no gaire consensuat, per donar el segon, i el tercer, i ... arribar a acords vinculants.

Ens en felicitem, i treballarem perquè la postura del govern espanyol no giri l'esquena a la humanització del món i s'impliqui activament en aquesta causa, que també és la seva. Aquest canvi de postura haurà de ser un pas més en aquest triomf de la humanitat, i l'encarem amb il·lusió.

dilluns, 3 d’octubre de 2016

Estem fent un món amb massa pors

Escric encara en estat de xoc, després de l'ajustada victòria del NO en el plebiscit de Colòmbia (ahir, 2 d'octubre) sobre els acords de pau. El resultat no es pot simplificar com un NO a la pau, ni tan sols com un NO a construir un país més just. Però potser sí que es pot simplificar com un NO a la generositat amb els combatents (guerrillers d'una banda i paramilitars de l'altra), com un NO a passar pàgina a partir de la veritat, la reparació a les víctimes i al compromís de no repetició, o com un NO a signar la pau amb qui la dreta i les elits pensen cada any que estan a punt de derrotar definitivament.

En el país més desigual d'Amèrica Llatina (un 0,49% de la població té el 50% de la terra, per exemple) i davant la paralització dels acords recentment signats, no es pot deixar la negociació sobre el futur al govern, les FARC i als qui han dit NO a aquest acord, sinó que cal --a partir d'ara mateix-- crear una taula de concertació amb altres actors cívics i socials per debatre no només sobre la desmilitzarització del país, sinó també sobre mesures per millorar l'equitat, el respecte als drets de tothom i la justícia social.

Aquest de Colòmbia no és l'únic exemple de decisió presa el darrer any amb el color de la por, color sempre defensiu i covard. Fixem-nos en molts dels arguments del Brexit al Regne Unit, o de les polítiques anti-immigració a Hungria i altres països de l'Est d'Europa, o de la paralització de converses entre Israel i Palestina, o de la tebior internacional a condemnar els excessos russos a les seves fronteres, o a la necessitat russa de reivindicar-se com a potència mundial amb orgull, o de domini regional d'Aràbia Saudita conculcant drets a tort i a dret, amb la comunitat internacional mirant cap a una altra banda, o les raons per les quals Europa es desentén del milió de refugiats que han trucat a la seva porta amb desesperació, o ...  Fixem-nos-hi bé, perquè molts dels arguments explicats tenen com a base la por a la pèrdua de privilegis, la por a no ser considerats, la por a la diversitat, la por al mestissatge, la por a deixar de ser qui som, la por, la por.

El món que ens arriba, ja globalitzat econòmicament parlant, només podrà ser un món on les causes i els problemes també es globalitzaran, per bé o per mal, i ens afectaran de manera directa. Les reaccions de "a mi no m'afecta" tenen anunciada la data de caducitat, i com ens afecten caldrà entomar-les amb visió global i ànim constructiu. S'estan acabant les gàbies de vidre i els privilegis geogràfics; els cants de sirena de l'extrema dreta xenòfoba i elitista s'escoltaran un temps (i malauradament influiran encara en les decisions polítiques) però no poden portar més que a l'enfrontament i a un món invivible.

La por no és una bona consellera, i porta molt sovint al tancament, a la defensa numantina, a l'exclusió de l'altre, a la no-cooperació sistèmica. Per això, la consciència ciutadana i les lluites informades pels drets humans, la justícia global i la pau són més necessàries que mai, no sigui que quan ens n'adonem ja habitem un món amb por a cada cantonada. Amb por a l'altre, que és com nosaltres i també tindrà por.

dijous, 25 d’agost de 2016

El paper dels exèrcits i el paper dels Tribunals Constitucionals

Em referiré a dos temes ben diferents, pel que tenen de preocupant de cara al futur de la democràcia, i perquè tenen un denominador comú: l'afebliment de l'estat de dret, de la separació de poders i de la democràcia representativa.

El primer és l'entrada al Reichtag alemany (la Cambra legislativa) d'una proposta de canvi constitucional per tal que l'exèrcit pugui intervenir, dintre d'Alemanya, "per combatre el terrorisme i en situacions excepcionals de violència". El segon és el canvi legislatiu, ja perpetrat a Espanya, pel qual el Tribunal Constitucional afegeix algunes funcions sancionadores i coercitives davant l'incompliment de les seves sentències (canvi pensat quasi exclusivament per a les Comunitats autònomes, perquè l'Estat ha estat i segueix essent el principal incomplidor).

Els exèrcits nacionals europeus, que s'han legitimat en els darrers dos-cents cinquanta anys com els instruments dels estats-nació per preservar la integritat territorial i per defensar les fronteres de possibles atacs d'altres estats, en la pràctica han estat més vegades instruments de les elits per preservar o canviar l'statu quo (mitjançant pronunciaments armats, suport a una opció política determinada o bé operacions internacionals), o bé instruments per incrementar el poder i la influència del país en l'àmbit internacional (guerres colonials, operacions exteriors per assegurar matèries estratègiques, etc).

En el darrer quart del segle XX les opinions públiques europees han denunciat repetidament aquest ús il·legítim de la força i, com a conseqüència, els exèrcits han re-legitimat la seva funció mitjançant activitats "ben vistes", com les anomenades operacions humanitàries o de pacificació. Així, sense canviar el sentit dels exèrcits nacionals ni posar en dubte la seva legitimitat s'ha edulcorat la seva imatge als ulls de l'opinió pública, neutralitzant altres possibles solucions alternatives com l'enfortiment d'alguna força multilateral no depenent dels Estats o la creació d'una força de pacificació veritablement multinacional, per resoldre els conflictes arreu del món, i ni tan sols es malda per apagar la gasolina que alimenta els exèrcits: el comerç incessant d'armes.

Ara s'intenta donar un pas més, començant a plantejar que els exèrcits democràtics tinguin "missions interiors" amb tasques tan poc delimitades com "la lluita contra el terrorisme i les situacions excepcionals de violència". On acaba la delinqüència organitzada i comença el terrorisme? Qui defineix una situació excepcional de violència? La injustícia estructural, la desigualtat creixent, no són situacions de violència continuada que cap Estat no combatrà contra les seves pròpies elits? Arribarà un dia que es consideri anormal el dret de manifestació, per exemple?. Ja hem vist, a França, soldats a la porta de les escoles que ofereixen una imatge de falsa seguretat, sense que aquesta contribució hagi evitat els atacs terroristes abans, durant o després d'aquests imatges.

En el cas de les funcions del Tribunal Constitucional espanyol la qüestió de fons és que el poder executiu força el legislatiu a aprovar un canvi que per comptes de re-legitimar un òrgan creat "amb pinces" en la transició de la dictadura a una incipient democràcia, se'l commina a ser jutge i part, i per tant fàcilment derivar cap a ser instrument de l'Administració central "contra" unes altres administracions que també formen part d'un tipus d'Estat consensuat per mantenir la convivència entre territoris diversos. No és, doncs, una manera de trencar el pacte social i canviar les regles de joc per part dels que mai no han cregut en un Estat descentralitzat? No serà 'jugar amb foc' en una situació com l'actual a l'Estat espanyol?

La conclusió em sembla senzilla: no hi ha cap raó de pes per donar a l'exèrcit una missió per a la qual no està ni preparat ni legitimat democràticament (encara que arribi a ser legal), ni cap raó de pes perquè el prestigi dels Tribunals Constitucionals els converteixi en legisladors davant contenciosos entre administracions i executors de sancions al mateix temps, fet que els posa en la difícil tesitura de deslegitimar-se continuadament davant d'alguna de les parts en conflicte.

La divisió de poders ha estat una difícil conquesta social per regular la convivència. No podem menystenir-la amb càlculs mesquins ni falsos miratges.

diumenge, 26 de juny de 2016

No és això, companys, no és això

Aquestes setmanes he fet campanya, modesta però activa, piulant a twitter a favor del Brexit per raons oposades a les que han defensat la majoria de britànics partidaris de marxar de la Unió Europea: jo no he volgut mai una Europa que es limiti a ser només un mercat comú --com ha defensat sempre GB-- ni una Unió limitada pel poder sobirà i excessiu dels Estats membres --com segueixen volent les elits econòmiques i polítiques dels països jacobins--, ni un entramat burocràtic que permeti privilegis entre Estats (com el xec britànic), sinó una Europa dels ciutadans on els màxims mandataris polítics ens representin i siguin elegits per la ciutadania, i on un Parlament Europeu tingui competències definitivament cedides pels Estats.

Ara, un cop realitzat el referèndum britànic, sembla que ens tornen a confondre interessadament els termes, fent més cas als cants de sirena contra la immigració --no sigui que donem ales als partits xenòfobs--, reforçant els nacionalismes i els poders dels Estats i proclamant potser una Europa de dues velocitats, per permetre que l'eix franco-alemany guanyi encara més pes i seguim anant a remolc d'uns interessos econòmics que no són els de la majoria. Tot plegat una involució en la direcció errònia. Ara, més que mai, cal llegir entre línies i que hi hagi una opinió pública capaç de debatre en profunditat i proclamar la queixa de fons de milions de ciutadans, que no volem més Estats i més economia sinó més democràcia, més política i sobre tot més polítiques socials.

Molt del que està passant té a veure amb la por, que és una mala consellera i sobre tot contrària a la confiança, que és la base de la pau i la justícia. Cal que tornem a alçar la veu, des del carrer, per repetir una i mil vegades "no és això, companys, no és això". La sortida de Gran Bretanya de la Unió és un cop més a la triple crisi que viu Europa: de valors, institucional i d'ineficàcia, però no és l'única ni possiblement la més important, perquè la lliure circulació de mercaderies no s'aturarà i Europa seguirà signant Tractats amb GB perquè "God save the Queen" i la pela és la pela.

Més profunda és la crisi de valors i d'inacció que vivim, davant un milió i escaig de persones que truquen a la porta d'una Europa de 300 milions que diu, en boca dels seus portantveus oficials --mentida!-- que hi ha "una crisi de refugiats quasi inabordable" i que identifica la població refugiada amb immigrants en situació irregular, convertint les polítiques d'immigració en polítiques de seguretat, com si parléssim d'enemics potencials. Això també atia la por de la gent, malmet la confiança i dóna ales al pensament xenòfob i als nacionalismes d'arrel ètnica.

Si tornem unes pantalles enrera, l'any 2000, amb l'elaboració d'una Constitució europea en base als seus pobles més que als seus Estats, podrem construir sobre bases sòlides el que --em permeto pensar-- vol una bona part de la ciutadania: una Europa de les regions i dels pobles, exemple de multiculturalisme i de solidaritat mundial, sense quotes assignades de poder (28 comissaris, un per Estat, on s'ha vist!), amb un Parlament amb algunes competències legislatives exclusives, amb menys burocràcia, més efectivitat i una veu potent.

És l'hora de la responsabilitat. Tan de bo comencem a reclamar solidaritat amb els refugiats per perdre la por a uns poders que no ens representen. Seria la primera pedra d'una construcció que demostraria que hem entès l'emprenyada de molta bona gent arreu d'Europa.

divendres, 13 de maig de 2016

La pau passa pels impostos

Aquestes setmanes s'està parlant molt de la possibilitat d'incrementar la pressió fiscal a les rendes més altes i rebaixar-la a les rendes mitjanes i baixes. Una mesura, en principi, que va en línia amb l'objectiu últim dels impostos, que és el d'assegurar el finançament d'uns serveis dignes per a tota la població fent que la càrrega d'aportacions estigui distribuïda de la manera més justa possible.

Sembla que tothom està d'acord -més o menys- amb el principi general. El problema comença quan calculem el que ens toca pagar mentre pensem que d'altres s'ho estalvien amb "jocs de mans" que els assalariats no sabem ni podem fer. Llavors parlar de fiscalitat i d'impostos sembla que sigui esmentar el dimoni, sempre que no sigui per fer demagògia pre-electoral: llavors, per un misteri de la ciència, els números quadren i es poden baixar impostos: el de successions amb CIU el 2010 (quan actualment afecta només un 3% de la població i es ven com si tots en sortim beneficiats), o ara el PP abaixant l'IRPF quan el dèficit i el deute públic augmenten i els haurem de pagar entre tots tard o d'hora.

Què hi ha, realment, darrera aquesta demagògia de fer dels impostos una moneda de canvi electoral?
Al meu parer, en primer lloc, hi ha una voluntat explícita de mantenir una gran opacitat d'informació fiscal per no haver de donar massa explicacions. El frau fiscal a Espanya, per exemple, està al voltant d'un 22-25% mentre a la UE es calcula que està en el 12-25%. Però no hi ha cap estudi que quantifiqui amb exactitud aquest frau, ni cap demanda del Ministerio de Hacienda per fer-lo.

Aquesta desídia i manca d'informació no són casuals ni exclusives de l'estat espanyol. Els darrers "escàndols" com el wikileaks, Luxleaks, Panamáleaks, etc no són més que intents de la ciutadania mundial per conèixer unes pràctiques d'elusió fiscal que no són perseguibles penalment però sí moralment, perquè atempten contra la justícia distributiva i demostren que les elits econòmiques i polítiques no contribueixen més que marginalment a la construcció de l'Estat del benestar.

Si ja és greu que es mantinguin estructures al servei d'un 1% de la humanitat amb  l'única finalitat de consolidar privilegis (paradisos fiscals, empreses pantalla, etc), hi ha una cosa encara més greu: la mateixa legalitat és escandalosa, en afavorir constantment la creació de riquesa per part dels més rics, les grans empreses i les fortunes personals, que no tributen proporcionalment com tocaria!.

L'opacitat i l'afavoriment -fins i tot legal- de les elits faciliten, també, altres negocis corruptes que resten fora del control ciutadà, entre els quals el comerç d'armes no és el menor. Per això l'adveniment d'una nova cultura fiscal i el refús a la demagògia quan ens parlen d'impostos és una eina imprescindible per a un món més segur i en pau. I em sembla que només la pressió ciutadana organitzada pot fer que no ens venguin "sopars de duro": els serveis s'han de pagar i ho hem de fer entre tots i totes. Només així progressarem com a societat.